Hi ha una pregunta que em faig sovint: què estem normalitzant com a societat?
Hem normalizat la pressa, com si pensar fos perdre el temps. Hem normalitzat la indignació permanent, com si viure enfadats fos una prova de compromís. Hem normalitzat el soroll, fins al punt que el silenci sembla incomodar-nos. I, gairebé sense adornar-nos-en, també hem començat a normalitzar la desconfiança.
Des del meu punt de vista, aquest és el veritable risc. No les crisis, perquè les crisis sempre han existit. El risc és acostumar-nos a reaccionar en lloc de reflexionar; a desconfiar abans que escoltar; a buscar culpables abans que solucions.
Per això, estic convençuda que mantenir la calma és, avui, l’acte més revolucionari.
No perquè la calma resolgui els problemes per si sola, sinó perquè és l’únic lloc des d’on es poden resoldre de veritat.
Quan una persona conserva la serenitat, recupera una cosa molt valuosa: el criteri. I una societat amb criteri és una societat difícil de manipular. Difícil de dividir. Difícil de vèncer.
Vivim envoltats de missatges que apel·len a les nostres emocions més immediates. Tot sembla dissenyat perquè reaccionem, compartim, critiquem o condemnem en qüestió de segons. Però les decisions importants no acostumen a néixer de la precipitació. Neixen de la pausa. De l’escolta. Del respecte. De la voluntat sincera d’entendre abans de ser ens.
No admiro qui aixeca més la veu.
Admiro qui és capaç d’abaixar-la perquè els altres també puguin parlar.
No admiro qui sempre té una resposta.
Admiro qui té el coratge de fer-se les preguntes adequades.
No admiro qui alimenta la por. Admiro qui desperta confiança.
Crec profundament que el lideratge no consisteix a ocupar espai de poder. Consisteix a generar esperança. A fer que les persones descobreixin que són capaces de donar molt més del que imaginaven. A recordar-nos que cap societat avança si cadascú només pensa en ell mateix.
L’optimisme que defenso no és una emoció. És una decisió. És mirar la realitat de cara, amb totes les seves dificultats, i decidir que no permetrem que el desànim tingui l’última paraula.
Necessitem menys profetes del desastre i més sembradors de confiança.
Potser no podrem evitar totes les tempestes. Però sempre podrem decidir de quina manera les travessem.
Jo prefereixo fer-ho sense renunciar a la serenitat. Sense convertir qui pensa diferent en un enemic. Sense perdre la capacitat d’escoltar. Sense deixar que el pessimisme em robi la il·lusió de continuar construint.
Al final, les societats no es defineixen pels problemes que afronten, sinó pels valors amb què decideixen afrontar-los.
I tinc una convicció que el temps no ha fet més que reforçar: els grans canvis no comencen quan la gent crida més fort. Comencen quan algú decideix actuar millor.
Potser aquesta no serà la revolució més sorollosa.
Però estic convençuda que serà la més transformadora.
Perquè tota societat que recupera la calma recupera també la seva llibertat.
I no hi ha revolució més gran que aquesta.
