L’increment del salari mínim és una resposta coherent davant un context marcat per l’encariment del cost de la vida. Quan la inflació erosiona el poder adquisitiu, especialment de les rendes més baixes, l’Executiu té l’obligació d’actuar. Fer-ho és positiu, però també evidencia que la pressió sobre moltes llars continua sent elevada i que les actualitzacions puntuals s’han convertit gairebé en una necessitat recurrent. Ara bé, convé no confondre una mesura conjuntural amb una solució estructural. El Govern confia que la pujada acabi repercutint en la resta de sous, però aquest «efecte cascada» no és automàtic ni està garantit. Tampoc ho està l’objectiu d’acostar el salari mínim al 60% del salari mitjà si aquest també continua augmentant. La millora del poder adquisitiu no pot descansar exclusivament sobre el salari mínim. Sense una evolució més generalitzada de les remuneracions i, sobretot, sense una contenció real del cost de l’habitatge, qualsevol increment salarial corre el risc de quedar absorbit per unes despeses que continuen creixent més ràpid que la capacitat econòmica de moltes famílies.
