Una quarantena de ciclistes voluntaris han arribat aquest dissabte a la seu de MoraBanc després de completar el repte solidari i esportiu ‘Andorra per la Inclusió’, una iniciativa que ha recorregut gairebé 700 quilòmetres en quatre etapes amb un objectiu que va molt més enllà de la meta: posar al centre la inclusió de les persones amb discapacitat intel·lectual dins de l’esport i demostrar que el treball en equip pot trencar barreres.
L’arribada ha tingut un fort component emotiu. Després de dies de calor, esforç acumulat, convivència i quilòmetres compartits, el grup ha culminat un recorregut que ha unit Madrid amb Andorra i que ha posat a prova no només la resistència física dels participants, sinó també la capacitat de funcionar com un sol equip. Al capdavant de la iniciativa hi ha estat Miguel Silvestre, impulsor i coordinador del projecte, que ha destacat que el gran objectiu no era només arribar al Principat.
“El repte més gran no era arribar a Andorra”, ha explicat Silvestre, sinó aconseguir que “un grup de 80 persones molt diferents funcionés com un autèntic equip”. Segons ha remarcat, aquesta fita s’ha assolit amb escreix després d’uns dies de convivència intensa entre ciclistes, voluntaris i equips de suport. “Hem conviscut, hem après els uns dels altres i acabem aquesta aventura amb una sensació molt positiva”, ha apuntat.
El projecte ha combinat esport, logística i acompanyament constant. Silvestre descriu l’organització com una estructura similar a la d’una gran prova ciclista, amb avituallaments, controls de pas, assistència mecànica i vehicles de suport perquè cap participant hagués de renunciar al seu objectiu. “Cada persona té un paper imprescindible”, ha resumit.
El tram més dur del recorregut ha estat, segons l’impulsor de la iniciativa, el pas pel desert dels Monegros, en ple mes de juny i sota una intensa onada de calor. “Un desert sempre imposa”, ha admès, tot recordant que els participants no són esportistes professionals, sinó treballadors i voluntaris de la Fundació A LA PAR i de Tressis que practiquen esport. El repte obligava a completar el recorregut en un màxim de cent hores, sense jornades de descans, fet que exigia dosificar forces i mantenir la cohesió del grup.
El repte de Tressis-ALAPAR uneix Madrid i Andorra per reivindicar l’esport inclusiu
L’experiència, però, també ha deixat moments d’una gran càrrega emocional. Silvestre ha destacat especialment l’acollida rebuda als pobles per on ha passat l’equip. En moltes localitats, la presència dels ciclistes s’ha viscut com una petita festa. “Una de les experiències més emocionants ha estat l’estima que hem rebut a cada poble”, ha explicat. També ha remarcat la relació espontània amb la gent gran dels pobles, la qual compartia records ciclistes i tractava els participants “com a herois” per l’esforç de completar tants quilòmetres en tan pocs dies.
La iniciativa també ha servit per reivindicar una altra manera d’entendre l’esport. Aquí no guanya qui arriba primer, sinó el grup que aconsegueix avançar unit. Si algú s’atura, s’atura tothom. Si una bicicleta té una avaria o un participant necessita descansar, el temps deixa de ser el més important. “L’únic que compta és que tots arribem junts”, ha afirmat Silvestre. Aquesta filosofia fa que una etapa que podria completar-se en tres hores s’allargui fins a sis, però també és el que dona sentit al projecte.
L’arribada a Andorra ha estat, per tant, el final simbòlic d’un camí construït sobre la convivència, l’esforç i la inclusió real. El missatge que deixa el repte és clar: les persones amb discapacitat intel·lectual han de poder formar part de l’esport i de la societat sense etiquetes ni prejudicis. “Els prejudicis desapareixen quan comparteixes temps amb les persones”, ha defensat Silvestre.
Després de més de 600 quilòmetres compartits, l’equip ha arribat a la conclusió que la discapacitat no defineix el projecte ni els seus protagonistes. “Ningú veu la discapacitat; només veu companys, amics i un equip”, ha expressat l’impulsor. Aquesta, ha dit, és la millor lliçó d’una iniciativa que ha tornat a demostrar que la inclusió es construeix pedalant junts, compartint dificultats i celebrant cada quilòmetre com una victòria col·lectiva.
