Hi ha persones que es passen la vida acumulant deutes que no surten als bancs ni als registres oficials. Deutes de lleialtat, de paraula donada, de respecte i de dignitat. I com que no reben cap reclamació immediata, acaben convençudes que no ha passat res. És l’error més antic del món. Confonen el silenci amb la impunitat. Confonen la paciència dels altres amb debilitat. Confonen la manca de conseqüències immediates amb una victòria. Però la vida, des del meu criteri, té una manera molt particular de passar comptes. No parlo de càstigs divins ni d’energies misterioses. Parlo d’una realitat molt més simple: tota acció deixa rastre. Tota traïció erosiona la confiança. Toda manipulació desgasta el prestigi. Tota mentida acaba exigint-ne una altra per mantenir-la viva. Vivim temps estranys. Sovint s’admira més qui arriba lluny que no pas qui arriba net. S’aplaudeix l’èxit sense preguntar-ne quin preu han pagat els altres perquè algú l’assolís. I així és com alguns personatges acaben creient-se intocables. Però ningú és intocable. La reputació és com el vidre: pot aguantar anys, però una sola esquerda debilita per sempre. El respecte costa dècades de construir-lo i només uns minuts de perdre’l. I la confiança, quan mor, rarament ressuscita. Per això sorprenen tan poc certes caigudes. No són accidents. Són factures pendents. Alguns ho anomenen destí. Altres, justícia. Jo prefereixo una definició més senzilla. El karma no premia els bons ni castiga els dolents. No reparteix medalles ni dicta sentències. El karma només cobra. I sempre acaba trobant l’adreça correcta. La vida té memòria: recorda allò que fem, fins i tot quan nosaltres ho hem oblidat. Així que no et preocupis per qui et va fer mal. La vida porta una comptabilitat perfecta, i el karma sempre acaba cobrant el deute. I tu, si avui la vida et posés davant de tot allò que has sembrat, estaries preparat per recollir-ne la collita? .
