El clam per l’habitatge digne ha ressonat amb força a la plaça del Poble, en un escenari carregat de simbolisme. Que una part de la ciutadania decideixi fer sentir la seva veu davant del copríncep francès, Emmanuel Macron, no és un gest menor. És l’expressió d’un malestar real, d’una realitat que afecta moltes persones que veuen com l’accés a un habitatge s’allunya cada vegada més. No es tracta de boicotejar cap acte institucional, sinó de posar sobre la taula una problemàtica que demana respostes urgents.
El fet que el copríncep hagi reconegut haver escoltat aquest missatge és, com a mínim, un primer pas. Però la qüestió de fons continua sent si aquesta escolta es traduirà en accions concretes. Les polítiques implementades fins ara han intentat abordar la crisi, però la percepció d’una part de la societat és que no són suficients o no arriben amb la rapidesa necessària. I aquí és on el debat ha de guanyar profunditat i consens.
Andorra ha construït el seu model sobre la cohesió i el benestar. Mantenir-lo exigeix escoltar, però també actuar. El progrés no pot deixar enrere qui sosté el país cada dia, i la veu alçada a la plaça no és més que un recordatori que el futur també passa per garantir un present digne.
