Des d’una posició veïnal, transfronterera, sempre havia tingut la sensació que faltava una peça en la relació de la Generalitat de Catalunya amb Andorra. Quan vàrem patir la pandèmia, aquesta sensació es va convertir en certesa. Només calia veure les anades i vingudes de les autoritzacions d’entrades i sortides d’Andorra. Reforça aquesta certesa tota la temàtica laboral dels fronterers, el necessari conveni sanitari que pugui beneficiar les institucions d’ambdós costats de la frontera, la projecció de futur del que ha de ser una profitosa relació entre Andorra i les comarques de l’Alt Pirineu… i no voldria ser excessivament localista, tota la gamma de qüestions que es poden plantejar entre els interessos catalans i els andorrans.
Parlant amb uns bons amics em diuen que ja existeix una ambaixada espanyola. Sí, és veritat, i no seré jo qui negui professionalitat i voluntat a les persones que han ocupat aquest càrrec; però fins ara, honroses excepcions a part, aquestes gestions s’han portat a nivells d’Estat i han quedat marginades les problemàtiques properes, si més no aquesta és la meva percepció. A més, Espanya és un país descentralitzat, l’Estat té les seves atribucions, la Generalitat en té d’altres —i ben substancioses—, i la veu dels municipis afectats també ha de ser escoltada. Per la banda andorrana potser ha pesat massa la llista d’incomprensions i de desconeixements que des del sud, i també des del nord, és té de la realitat i de les institucions andorranes.
També els amics em diuen que perquè s’han de crear més funcionaris, noves oficines, despeses de retribucions… La meva resposta acostuma ser la mateixa que quan parlem de la necessària Vegueria de l’Alt Pirineu. Que el funcionari ha de ser molt sensible a guanyar-se el sou, com si fos qualsevol altre professional. De cap manera puc concebre crear llocs de treball que tinguin com a objectiu escalfar la cadira. No tinc cap dubte que un funcionari, o un grup de funcionaris poden guanyar-se perfectament el seu sou, amb les seves gestions… I evidentment, el delegat de la Generalitat a Andorra té davant seu un ventall de qüestions, a vegades de petits conflictes, que li poden proporcionar tota la feina que justifiqui la seva posició administrativa.
Quan el president de la Generalitat, en la seva visita a Andorra, va anunciar, en la visita que va fer al Cap de Govern, que nomenaria una persona que exercís les altes funcions de delegat català al Coprincipat, vaig considerar-ho molt positiu. He de confessar que he passat uns mesos una mica neguitós veient que la promesa no es materialitzava. Però per fi el nomenament ha estat fet en la persona de l’Anna Vives Tarrés, a qui conec per ser urgellenca i fins fa pocs anys regidora i tinent d’alcalde de l’ajuntament de la Seu.
Els que estem habituats a veure com es cobreixen molts llocs a partir del que se’n diu “confiança política”, em va deixar una mica perplex que es nomenés una política de signe diferent a la del partit que actualment governa Catalunya, encara que sigui en minoria. Aquesta situació puntual pot jugar a favor de l’Anna, perquè vol dir que ha demostrat capacitat suficient per ocupar un càrrec pel damunt de la seva filiació i que ha hagut de superar un concurs on de ben segur que hi havia aspirants competents. Haig de dir que no he tingut massa relació amb l’Anna Vives —som de generacions diferents— però que les relacions que he tingut han estat correctes i amables. Què en penso, doncs, del seu nomenament?
Opino, si se’m permet, que té dos grans nivells d’actuació. El primer és el del les grans qüestions polítiques i administratives, de la coordinació d’actuacions amb les autoritats andorranes, les espanyoles i perquè no, les franceses, sempre amb l’horitzó del futur tractat d’Associació Andorra-UE. I el segon, totes les qüestions, avui molt poc sistematitzades administrativament, que tenen a veure amb les comarques pirinenques, germanes petites, institucionalment parlant, de l’Estat andorrà.
Bé, res més que desitjar sort a l’Anna Vives. És la primera d’una sèrie de polítiques que faran aquesta funció de representar la Generalitat a Andorra. Tot el que ella farà pot contribuir a un futur pirinenc profitós. I a vegades pot ser molt grat iniciar un camí marcant-lo de manera constructiva.
Amadeu Gallart Sort
Economista
