Durant segles, a les nostres feixes més assolellades s’hi ha plantat vinya. Molts ceps a la Seu i comarca i menys vinyes a Andorra i a la Cerdanya per raons purament climàtiques. El vi, més que un plaer gastronòmic, era un aliment més que complementava les calories del poc abundant ventall d’aliments que les classes populars posaven al damunt de la taula. Fins i tot, les classes socials més visibles no menjaven tot el que volien. Recordem l’anècdota del copríncep Caixal legislant sobre les característiques mínimes de qualitat que havia de tenir el vi de missa. Ni aquest no tenia les qualitats necessàries vist el noble destí a què estava destinat. A finals del segle XIX, l’insecte maligne conegut com a fil·loxera va devastar tota la vinya pirinenca. En aquests racons tampoc no ens en vàrem escapar. Però tant l’arribada de les carreteres com les noves orientacions zuluetistes varen fer pensar que d’un gran mal en surt un gran bé. La conclusió final de tot plegat és que ens vàrem quedar sense vi local i que aquesta situació, fets puntuals a part, encara subsisteix.
Ja ens va bé el fet de no tenir vinyes, o de tenir-ne ben poques? La meva resposta és radicalment negativa. Ara és un bon moment de tornar-ho a provar. El que passa, com tots els fets de la nostra turmentada història, és que poden retornar, però amb espiral. És a dir, amb determinades característiques d’identitat anterior, però també amb uns canvis incorporats pel temps i les seves innovacions. Heu de pensar, amics lectors, que en un terme municipal molt petit en superfície com el de la Seu, hi havia gairebé un centenar de productors de vi. Atenció!, propietaris que collien raïms de la seva vinya, l’emmagatzemaven a casa seva, se l’anaven bevent i els excedents, si eren propietaris d’una certa magnitud, els venien a Andorra o a la Cerdanya, perquè ja m’explicareu com es podia fer el transport per camins de bast on només es poden portar mercaderies a llom de les grans protagonistes de la nostra història, que encara esperen el seu monument o el seu carrer, les mules.
L’articulista defensa, doncs, tornar a jugar fort al conreu de la vinya, aprofitar les noves tècniques de millora dels conreus i de la producció i també, perquè no, aquest canvi climàtic que fa que les zones productores clàssiques ofereixin al mercat vins d’una graduació intolerablement alta, de 15º, que fa difícil la seva ingesta saludable. El problema se centra bàsicament en un punt. Tothom que conegui el món de la producció agrícola o ramadera sap que anar més enllà de l’hortet, de les quatre gallines o del vi que un es fa a la terrassa o al jardinet de casa, requereix d’un finançament molt superior al d’altres negocis. Imagineu el que val tenir uns terrenys adients, unes bones feixes, tenir el sòl apropiat, trobar els ceps i les varietats que millor s’adaptin a les noves situacions climàtiques, plantar i esperar uns anys a què donin fruits. Això en un primer nivell. Ara cal, si som seriosos, treballar el most en instal·lacions industrials potents, amb capacitat de produir vi més enllà del folklore gastronòmic —que també té la seva gràcia—i, posteriorment, comercialitzar-lo a preus assequibles, de 10 a 25 euros, per exemple. Tot això implica una quantitat de diners que mareja, sense beure massa vi, al pensionista sotasignant.
Una altra vegada s’ha de recórrer a la nostra “padrina” territorial, ja sigui la Generalitat o ja sigui el Govern d’Andorra. Cal que totes dues institucions ajudin a tirar endavant una experiència empresarial d’envergadura que obri el camí, a la manera cooperativista que ens va ensenyar fa cent anys a alturgellens, andorrans, cerdans i a alguns pallaresos, el gran mestre Josep de Zulueta. Una Cooperativa del Cadí referida al món del vi. Una Cooperativa, com els cotxes de línia la Seu-Andorra, hispano andorrana. Perdoneu amics, el meu sentit poètic de la història, però no em negueu que la idea és suggeridora.
I ara us vull explicar el motiu de la meva dedicatòria al Jordi Marquet. Malgrat ser d’una família molt dedicada durant tres generacions al món de les begudes espirituoses, no puc deixar de recordar unes quantes sessions inoblidables, a cal Llorenç de la Seu, dedicades al tast del vi francès, amb Romanée-Conti i Petrus incorporats —de Romanée, un tastet petit—, sessions dirigides pel Jordi. Però el que vull destacar del seu mestratge és, no és tant els vins beguts, que també, sinó el seu gran amor per la terra francesa que els feia possibles. Amb aquest esperit defenso una tornada a la producció abundant de vins andorrano-pirinencs. Brindem amb l’esperit d’aquesta esperança!!
Amadeu Gallart
Economista
