El passat mes de desembre de 2025, el grup parlamentari de Concòrdia va presentar al Consell General la Proposició de llei de modificació de la Llei qualificada del règim electoral i del referèndum. La iniciativa, defensada per Cerni Escalé i Pol Bartolomé, promet “afavorir una representativitat més autèntica” i combatre la desafecció política mitjançant un canvi substancial: substituir les llistes tancades parroquials per candidatures unipersonals, amb l’elecció dels dos candidats més votats a cada parròquia.
El debat sobre la reforma del sistema electoral és legítim i també necessari. L’abstenció creixent, la desconfiança i la distància entre ciutadania i institucions ho reclamen. Ara bé, una cosa és obrir una reflexió seriosa i una altra ben diferent és aprofitar aquest debat per introduir una reforma mal fonamentada i amb conseqüències que poden empobrir la qualitat democràtica del país, retornant al vot uninominal preconstitucional.
La proposta de Concòrdia parteix d’un diagnòstic: desafecció política, joves allunyats de les urnes, descrèdit dels partits. Tot això és cert però el problema és confondre el símptoma amb la causa: atribuir, sense proves sòlides, aquests fenòmens al sistema de llistes tancades.
No hi ha cap evidència que demostri que canviar la forma de votar, per si sol, reverteixi la desafecció. El cas del Regne Unit, amb un sistema uninominal extremadament personalitzat, una relació directa entre elector i candidat no ha evitat ni l’abstenció elevada ni la distorsió entre vots i escons. Altres democràcies amb models similars, com els Estats Units o el Canadà, presenten problemes equivalents.
És preocupant que la reforma proposada no corregeix un dels principals dèficits del sistema actual: la manca de proporcionalitat. El model de candidatures unipersonals reforça la lògica majoritària a les parròquies i pot deixar sense representació opcions amb un suport social rellevant però no concentrat. Es proclama una major proximitat entre elector i elegit, però es redueix el pluralisme i es fomenta el personalisme, sovint en detriment del debat d’idees i dels projectes col·lectius.
Aquest problema es fa encara més evident quan s’analitzen les conseqüències institucionals del model. Què passa si un dels candidats triats a la llista parroquial renuncia al seu escó al Consell General? El seu substitut no respon necessàriament a un projecte polític clar avalat per les urnes, i pot tenir una orientació ideològica o unes prioritats completament diferents. La voluntat popular expressada en el vot queda diluïda per un mecanisme que converteix la representació en una suma de circumstàncies, no en l’expressió coherent d’un mandat democràtic.
A més s’hi afegeix una ambigüitat de fons: es qüestiona el paper dels partits, però no se’ls substitueix per cap mecanisme de responsabilitat clar. El resultat és un sistema on ningú no respon del tot davant l’elector. I quan la responsabilitat es fragmenta, la democràcia s’afebleix.
Progressistes-SDP fa anys que defensem la necessitat de reformar el sistema electoral, però des de la coherència constitucional i la justícia representativa. Al programa electoral del 2019 proposàvem avançar cap a una llista nacional única per elegir els vint-i-vuit consellers generals, garantint que cada vot tingui el mateix valor. Hi afegíem la possibilitat de marcar preferències, combinant proporcionalitat i decisió individual sense trencar la responsabilitat política.
Reformar el sistema electoral no és un exercici de creativitat ni una operació de maquillatge. És una decisió estructural que condiciona la democràcia durant dècades. Andorra no necessita experiments ni solucions aparentment modernes que amaguen riscos evidents. Necessita una reforma pensada, honesta i justa.
I, avui, la proposta de Concòrdia no compleix aquests requisits.
