En aquesta ocasió vull parlar-vos sobre la tradició dels Reis Mags d’Orient. Es tracta d’una de les narracions més persistents i alhora més canviants de l’imaginari cultural occidental, una història que ha travessat segles i fronteres adaptant-se a cada context sense perdre la seva força simbòlica. Sovint es dona per feta com una tradició immutable, però el seu origen és molt més obert i suggeridor del que habitualment es pensa.
Els Reis Mags no apareixen inicialment com a reis ni com a figures plenament definides. En els relats més antics se’ls descriu simplement com a savis procedents d’Orient, observadors del cel i intèrprets dels signes astrals. No se’n concreta el nombre ni la procedència exacta, ni se’ls atribueix cap rang polític o social. Aquesta ambigüitat inicial va permetre que, amb el pas del temps, la tradició els anés modelant segons les necessitats simbòliques de cada època, fins a convertir-los en tres personatges amb identitat pròpia i noms reconeixibles.
La transformació dels mags en reis respon a una lectura simbòlica posterior més que no pas a una voluntat històrica. La imatge de monarques que ofereixen dons va acabar imposant-se en un context en què el relat necessitava jerarquia, ordre i representativitat. És en aquest moment quan s’estabilitza la idea de tres reis i quan apareixen els noms de Melcior, Gaspar i Baltasar, absents dels textos més antics però plenament consolidats a partir de la tradició medieval.
També els regals que ofereixen han estat interpretats com a elements carregats de significat, però el fet que siguin or, encens i mirra respon sobretot a un context cultural i material molt concret. Es tracta de productes de gran valor en el món antic, vinculats a les rutes comercials orientals i habituals en pràctiques rituals, religioses i medicinals. L’or era un bé de prestigi associat al poder i a la riquesa; l’encens i la mirra eren resines aromàtiques utilitzades en cerimònies, ungüents i processos de conservació. La seva presència en el relat aporta versemblança i solemnitat, i explica en bona mesura la pervivència d’aquesta història al llarg del temps.
Amb el pas dels segles, la tradició dels Reis Mags s’ha desplaçat del terreny estrictament religiós cap a l’àmbit cultural i popular. La seva presència s’ha mantingut viva gràcies a rituals compartits i a representacions de naturalesa diversa, que inclouen la pintura i les arts visuals, les escenificacions teatrals, els relats literaris i, ja en època més recent, les celebracions populars com les cavalcades. Aquest conjunt de manifestacions ha contribuït a fixar una imatge reconeixible dels Reis Mags i a integrar-los plenament en la cultura col·lectiva.
La vigència dels Reis Mags no rau tant en la precisió històrica del relat com en la seva capacitat d’adaptació. Es tracta d’una tradició construïda a partir de capes successives d’interpretació, que ha sabut mantenir-se present gràcies a la repetició, a la transmissió cultural i a la força de l’imaginari compartit. Parlar dels Reis Mags d’Orient és, en definitiva, parlar de com es formen i es consoliden les tradicions, i de com una breu menció textual pot donar lloc a una de les narracions més arrelades de la cultura occidental.
Tant de bo els Reis Mags hagin sabut encertar amb allò que realment esperàveu!
