El passat dissabte vaig viure una jornada literària intensa i plena de moments per recordar.
Al matí, a les 12.30 hores, vaig tenir l’honor de presentar la lectura dramatitzada ‘Un any de la nostra vida’, un llibre publicat per la meva editorial. Després de la meva intervenció, vam poder gaudir de la lectura dramatitzada a càrrec de Pere Tomàs i Elena Santiago, que van transmetre tota la força i l’emoció del text. Els aplaudiments finals del públic van ser la millor mostra de reconeixement a la seva interpretació.
Després d’un dinar agradable en un restaurant mexicà, vaig reprendre el camí cap a Igualada, on se celebrava el Mercat de Lletres. A la plaça Cal Font hi havia parades de llibres que oferien un ambient acollidor i proper, un punt de trobada on es respirava passió per la lectura.
Passejant entre les parades, em va cridar especialment l’atenció el bibliobús Serra de Rubió: una iniciativa magnífica per fer arribar la lectura i la cultura a indrets on no sempre és fàcil accedir. Vaig trobar que era un exemple clar d’aquest esforç col·lectiu que hi ha darrere de cada llibre, no només dels escriptors i editors, sinó també de totes aquelles persones que treballen perquè la literatura arribi a les mans dels lectors.
La tarda va transcórrer tranquil·la a la plaça Cal Font. Després de visitar les parades i el bibliobús, vaig seure en un banc per fer temps abans de l’acte de lliurament dels premis del concurs de microrelats ‘Tu tries’. Hi havia arribat a la final en la modalitat eròtica, amb un escrit sota el tema ‘Jo mai, mai…’. Escriure en aquest registre era una novetat per a mi, una nova faceta que fins ara no havia gosat explorar, i per això ja em sentia afortunada d’haver estat seleccionada entre els finalistes.
Quan finalment va arribar el moment, el cor em bategava amb força. La sala estava plena d’expectació, i cada nom que s’anunciava era rebut amb aplaudiments i complicitats. La sorpresa va ser immensa quan vaig sentir el meu nom com a guanyadora. Era jo, amb el meu relat breu, qui s’emportava el premi. Una barreja d’alegria, incredulitat i orgull em va recórrer de dalt a baix. Aquell instant quedarà gravat a la meva memòria.
El text premiat és aquest:
La tassa encara fumeja
—Jo mai, mai, he compartit un cafè amb algú que em posi tan nerviós —va dir ell, agafant la tassa amb les dues mans, mirant-me tímidament.
Jo vaig somriure, amagant la resposta darrere del meu glop lent i pausat. La llum del capvespre entrava suau per la finestra, tenyint-ho tot de tons daurats.
Feia mitja hora que xerràvem, però les mirades de tant en tant es quedaven massa quietes, massa llargues, com si volguessin dir més del que les paraules no s’atrevien.
—Jo mai, mai, he pensat besar algú abans d’acabar el cafè —vaig dir, jugant amb la cullereta a la tassa.
Ell va deixar la tassa a la vora de la taula i va respirar fondo, com si necessités armar-se de valor.
—Jo mai, mai, he estat tan a prop de fer-ho —va respondre, amb un somriure ple de promeses.
Llavors, no vaig dir res. Simplement, vaig apropar la meva tassa a la seva, fins que es van tocar suaument, fent un petit so delicat.
—Encara fumeja —vaig xiuxiuejar, amb un fil de veu.
Ell no va mirar la tassa. Em va mirar a mi, i el món va quedar suspès en aquell moment.
Així va acabar un dia que em va permetre unir dues dimensions que m’acompanyen: la feina editorial i l’experiència com a escriptora. Una jornada per recordar i, sobretot, per agrair.
