París em rebia amb la seva llum especial, el cel d’un blau profund i el rugit distant del Sena. Al centre de tot, Notre-Dame s’aixecava amb la solemnitat d’un cor de pedra. Cada vitrall capturava la llum com si fos un petit univers, i els gargots semblaven murmurar històries antigues, secrets de reis, poetes i ciutadans anònims. Hi havia alguna cosa en la seva majestuositat que semblava respirar amb vida pròpia, com si la pedra mateixa recordés els batecs de generacions senceres.
La catedral no només es contemplava amb els ulls: es respirava, se sentia. En cada escletxa, en cada pinacle, podia imaginar Quasimodo, el campaner marginat, movent-se entre les ombres, el cor lligat a les campanes que repicaven amb força. I al carrer, podia veure en la imaginació de Victor Hugo l’energia d’Esmeralda, amb els seus somriures i passos lleugers, trencant la foscor amb la seva llibertat i bellesa. La novel·la es convertia en un espai tangible, i la catedral en un personatge més, capaç de sentir i parlar.
Uns dies més tard, em vaig perdre entre les parets de la casa de Victor Hugo, al cor de París. Les sales eren un refugi de records literaris i artístics, un lloc on la vida del poeta semblava fondre’s amb els seus personatges. Dels quadres que més em van captivar, n’hi havia dos que em van fer sentir com si la novel·la cobrés vida davant meu. El primer mostrava Esmeralda donant aigua a Quasimodo encadenat, un gest senzill i humà carregat de tendresa i complicitat; el segon representava Quasimodo entrant a Notre-Dame amb Esmeralda als braços, decidit a salvar-la de ser penjada, i en cada traç del pinzell podia percebre l’heroisme i l’afecte profund que defineixen la seva relació. Mirant aquests quadres, vaig comprendre que la catedral no és només pedra i història: és també escenari d’amor, injustícia i coratge, un lloc on els sentiments més profunds es converteixen en art.
Quasimodo, l’ésser marginat i incomprès, troba en Notre-Dame un refugi i un cor que l’acull i protegeix. Esmeralda, amb la seva llum i llibertat, és l’aire fresc que trenca les ombres de la seva vida i, a la vegada, de la catedral mateixa. Els quadres que vaig veure a la casa de Victor Hugo em van mostrar la seva relació amb una intimitat que la novel·la només insinua: la protecció, l’admiració i la complicitat silenciosa que transcendeix les pàgines i els anys.
En tornar a mirar Notre-Dame, després de la visita a la casa de Victor Hugo, la catedral em semblava més viva que mai. Cada torre, cada vitrall i cada gargot semblaven tenir un batec propi, un record de Quasimodo i Esmeralda, un record de les pàgines que Victor Hugo va escriure per immortalitzar-los. París, amb la seva llum canviant i el seu temps que no s’atura, es convertia així en un lloc on la pedra i la tinta s’entrellaçaven, on l’art i la història es trobaven en un mateix sospir.
Visitar la catedral i la casa de Victor Hugo va ser descobrir que els llocs i les històries poden coexistir, que les pedres poden parlar i que els personatges literaris poden arribar a ser tan vius com els carrers que els van inspirar. Entre la grandesa de Notre-Dame i els quadres que capturaven els moments clau de la novel·la, vaig comprendre que París no només es veu: se sent, es viu i s’escriu en el cor.
