El cap de setmana passat com ja us vaig comentar vaig ser, com faig cada estiu, al Festival de Teatre Clàssic d’Almagro per veure en aquesta ocasió l’obra Lo que son las mujeres de Zorrilla. La veritat és que l’obra, que em va agradar molt, ha estat a la part final, on les dones apareixen vestides amb pantalons i els homes amb vestits actuals, adaptada als temps moderns i se li han afegit unes cançons que augmenten molt la seva ironia. Un veritable encert en aquest cas, en altres peces clàssiques per a mi, aquest tipus d’adaptacions va arruïnar les peces.
El Festival Internacional de Teatre Clàssic d’Almagro va néixer l’any 1978 amb la voluntat de recuperar i reivindicar el teatre del Segle d’Or espanyol en un marc únic: la vila d’Almagro, a Castilla la Mancha, que conserva un dels pocs corrals de comèdies originals del segle XVII.
Des dels seus inicis, el festival s’ha celebrat cada estiu, durant el mes de juliol, i s’ha convertit en una cita imprescindible per als amants del teatre clàssic. El seu objectiu és mantenir viva la paraula d’autors com Lope de Vega, Calderón de la Barca o Tirso de Molina, però també donar espai a noves mirades escèniques, propostes internacionals i obres escrites per dones del Barroc, com Sor Juana Inés de la Cruz o Ana Caro.
Amb els anys, Almagro ha passat de ser un festival local a una referència cultural internacional, fidel a la seva essència: fer del teatre clàssic una experiència viva, oberta i contemporània, any rere any.
L’obra que vaig veure en aquesta edició, Lo que son las mujeres, va ser escrita per José Zorrilla i és una comèdia en tres actes que s’inscriu dins la tradició teatral del segle XIX espanyol, tot i que amb una voluntat lleugera i divertida.
La peça gira entorn dels equívocs amorosos, les disfresses i els malentesos que són típics de la comèdia d’embolics, amb personatges que intenten manipular els altres per aconseguir els seus objectius amorosos o socials. El títol, Lo que son las mujeres, és provocador i reflecteix la visió estereotipada i romàntica que es tenia de les dones en aquell context, però també permet entreveure una certa ironia.
Tot i que la perspectiva de gènere que presenta pot resultar antiquada o fins i tot masclista des del punt de vista actual, cal entendre-la en el marc del seu temps: una època en què la dona era vista sovint com un ésser sentimental, manipulador i indomable, però també idealitzat i font de conflicte amorós. Zorrilla utilitza aquests tòpics per construir situacions còmiques i mostrar la hipocresia i els jocs de poder en les relacions humanes.
L’obra combina agilitat en els diàlegs, humor i certa crítica social, especialment cap a la rigidesa de les convencions socials i la falsedat de les aparences. Les dones, tot i ser tractades sovint des del tòpic, apareixen com a personatges actius, capaços d’enganyar, d’orquestrar estratègies i de controlar el seu entorn.
En definitiva, Lo que son las mujeres és una comèdia que, amb el pas del temps, pot ser llegida tant com a entreteniment com a reflex d’una època, i que convida a reflexionar sobre la construcció dels rols de gènere en la literatura i el teatre.
