Tothom té secrets. I si algú diu que no, ja t’està amagant el primer. Vivim envoltats de façanes. Cares amables, paraules cuidades, perfils d’Instagram filtrats fins a la perfecció. Ens han ensenyat que mostrar feblesa és un error, que reconèixer que tens por, ràbia o desig et fa vulnerable. A callar. A construir una versió oficial de nosaltres mateixos que, de vegades, ni nosaltres mateixos creiem.
Però la veritat és una altra: tots tenim secrets. Alguns petits, inofensius, gairebé ridículs. D’altres, més foscos. Més densos. Històries que no hem explicat mai, pensaments que ens fan vergonya, errors que ens persegueixen. I no importa si tens 15, 40 o 80 anys: n’hi ha que arrosseguen tota la vida.
La gran mentida és pensar que només en tenen els altres. El veí tancat en ell mateix, la companya de feina massa perfecta, el polític sempre ben pentinat… Però la veritat és que tothom guarda alguna cosa. I no, no parlo de grans crims o traïcions dramàtiques. Parlo d’allò que et fa dormir malament a la nit. D’aquella part de tu que no encaixa amb la imatge que vols projectar. D’allò que et fa sentir humà. La societat no ens ajuda. Ens demana honestedat mentre ens castiga si diem la veritat. Ens exigeix transparència, però ens educa per dissimular. Ens convida a “ser nosaltres mateixos”, però només si això no incòmoda a ningú.
Vivim en un món que jutja amb rapidesa, però perdona amb dificultat. I així és com els secrets es tornen inevitables. Per supervivència. Per dignitat. A vegades, fins i tot per amor. Però la diferència no està en qui en té i qui no. La diferència és en qui sap fingir millor. Hi ha qui domina l’art de l’ocultació com si fos una segona pell. Parlen amb seguretat, somriuen en el moment just, saben donar la resposta correcta. I mai no sabràs el que realment pensen.
I després hi ha els altres: els que es trenquen. Els que s’ofeguen intentant mantenir l’aparença. Els que esclaten. Els que no poden més. I quan això passa, quan algú es trenca, el món és ràpid per jutjar. “Però si semblava tan bé”, “Mai ho hauria dit”… És clar que no ho hauries dit. Perquè no miraves bé. Perquè no volies veure. Perquè no tolerem el que és real. Només volem allò que és bonic, digestible, controlable. Els secrets no són una malaltia. Són una part inevitable de la vida. Però fingir que no existeixen… això sí que ens fa mal. Ens distancia. Ens fa menys autèntics. Ens obliga a competir per qui amaga millor, en lloc de conviure amb qui és més sincer.
Així que la pròxima vegada que algú t’expliqui un secret, no el jutgis. Agraeix-li la confiança. I si no n’expliques cap, almenys sigues honest amb tu mateix: tothom té secrets. L’únic que diferencia… és qui sap amargar-los millor. Amagar un secret, per mi, no és enganyar ningú—és cuidar una veritat que encara no està preparada per sortir al món.
