La visita del copríncep francès, Emmanuel Macron, ha reobert un debat recurrent al país: el paper del català en els actes institucionals. El fet que no utilitzés la llengua oficial, més enllà d’un testimonial “Visca Andorra”, ha generat malestar en una part de la ciutadania que percep en aquests gestos una qüestió de respecte institucional. Des del Govern, s’ha defensat la situació apel·lant al caràcter multilingüe de la societat andorrana. L’argument és comprensible en un país obert i plural, però no hauria de diluir el valor simbòlic del català com a llengua oficial i element vertebrador. La normalització lingüística no es construeix només amb lleis, sinó també amb gestos. I els actes institucionals són, precisament, espais on aquests gestos adquireixen més rellevància. Reconèixer la realitat multilingüe no hauria d’impedir, sinó reforçar, la presència del català en moments clau. El repte, doncs, és trobar l’equilibri entre la projecció internacional i la coherència institucional, perquè, en última instància, la llengua també és una expressió de sobirania.
