El Ral·li Dakar 2024 va deixar unes bones sensacions a Albert Llovera i el seu equip, la navegant i copilot Margot Llobera, i al mecànic, Marc Torres, amb una 18a posició en la general. Tot i no haver aconseguit entrar al Top15, els tripulants del camió Ford #619 van assolir l’objectiu final: arribar a la meta, una qüestió que deixa a l’equip amb un bon gust després de tot un any de preparació. Però, darrere de tot un equip treballador i dels resultats obtinguts, la veritat és que hi ha molta feina. Albert Llovera, qui a banda de fer el paper de pilot del camió, va participar per novena vegada en la competició de ral·li més coneguda mundialment, així ho va comentar en una entrevista concedida a EL PERIÒDIC en la qual va valorar aquest Dakar com «el més difícil de tots». «A mi ja m’agrada que sigui dur, però enguany la dificultat no ha estat en el cansament físic, que també, com que a més el terreny va ser molt dur, moltes pedres i forats, no vam parar de fer salts dins del camió, així durant molts quilòmetres». Els forts cops que va patir la tripulació dins del camió va esdevenir en un mal per a Albert Llovera. És així com el pilot va partir un greu ensurt de salut, a causa dels forts moviments del camió, ja que una costella es va veure afectada, però la pèrdua de sensibilitat a les cames i al tronc que té Llovera no li va permetre notar la molèstia, la qual cosa va fer que l’afectació li provoqués un fort mal de cap, convertint els últims quilòmetres de l’etapa tres en un real calvari. «L’etapa tres em va trencar el cervell. Els últims 120 quilòmetres no vaig saber ni qui era. El camió picava tant que les costelles es van veure molt afectades i ho vaig passar molt malament. No sabia si tenia algun problema al cervell, però quan vam arribar al final de l’etapa a la nit, el meu osteòpata, Jordi Zaragozá, em va dir que se m’havia sortit una costella de la caixa toràcica, i com que va ser a una zona on no tinc sensibilitat, els músculs es van anar tensant fins al nervi òptic i m’ho va bloquejar tot».
Després de conèixer les causes del mal de cap del pilot, els experts van començar un tractament per tal de reajustar els ossos i músculs, amb tot plegat, després de valorar la situació, l’equip i directius també, van decidir que el camió sortiria a la següent etapa. «L’endemà ens vam deixar sortir, però vaig haver de tornar perquè no em vaig veure amb cos per fer-ho. Vam pensar que la classificació ja se’ns n’anava, però la idea era que féssim el màxim de quilòmetres possibles i intentar arribar al final, així vam decidir que acceptaríem la penalització que va ser d’unes 14 o 15 hores per la sortida de la següent etapa». Amb l’ensurt superat i l’estat de salut de l’Albert i de la resta de la tripulació controlat, els tripulants van continuar dins la competició. «Per sort, els tres dies següents les etapes eren en sorra en comptes de carretera, així el cos ja no se’m ressentia tant. Així i tot, Zaragozá i el meu fisioterapeuta, treballava més de tres hores cada dia per tal de posar el meu cos a punt».
D’altra banda, les etapes van ser complexes, però tot i que Llovera va definir tota la competició com una de les més difícils en la que va participar, l’etapa de l’Empty Quarter (Etapa 6) només la van poder finalitzar set corredors dels més de 50 camions participants. «Aquest any va ser tan dura la competició, que a l’Empty Quarter, dels 50 camions que surten, només set van poder acabar. Això també fa que gairebé tots els competidors tinguessin penalitzacions. Per això nosaltres a la cinquena etapa vam sortir a la carretera que devien ser les 15.00 hores, més o menys. Amb la qual cosa, només conduïes de dia tres hores. Vam arribar al campament a la 01.00 hores de la matinada».
I és que així va ser la temuda etapa marató, ja que va durar 48 hores, dos dies en què els pilots estaven al desert desconnectats sense saber la posició dels seus rivals durant el temps que durava l’etapa i havien d’arribar al campament per fer nit i marxar l’endemà. La maratoniana prova va ser un recorregut especial en el colossal desert d’Arabia Saudita. «Nosaltres ens estàvem sortint mitjanament bé d’aquesta etapa. L’únic problema que vam tenir és que cap a la meitat de l’etapa va venir el pilot txec, Jaroslav Valtr, i ens va dir que era l’últim competidor, que tots ja estaven per davant nostre i en cas de tornar a quedar-nos encallats, perquè acabàvem d’aconseguir treure el camió d’una olla petita, ningú podria donar-nos un cop de mà, a més de confirmar-nos que la majoria estaven anant per rutes alternatives. Així que vam decidir fer uns quants quilòmetres més per sumar a la final i tornar. L’anècdota és que aquest pilot es va quedar atrapat uns 20 o 30 quilòmetres més endavant. Tot i que va poder acabar, però amb un dia de retard. Va ocupar el dia que teníem de descans en acabar el recorregut». Estar durant tants dies al desert, amb el ritme que va comportar cada etapa i la dura feina que va fer cadascun dels tripulants, també va suposar un desgast físic i mental extrem. El pilot del camió va perdre gairebé quatre quilos de pes i la seva copilot encara més, «per això vam fer molt exercici abans de marxar cap a Arabia Saudita. Vam guanyar molta massa muscular, tanta que quan vam arribar, l’uniforme em quedava molt estret (riu). Però la Margot va perdre molt pes també, em penso que uns sis quilograms. Durant la competició mengem el que puguem». Per la seva part, Margot Llobera va valorar l’experiència com a una competició «increïble. Estic molt contenta de poder haver participat en aquesta edició», tot i que, «és la més dura amb diferència».
El secret de l’equip, la copilot i navegant ho va definir com «marcar-se objectius molt curts. Així ens vam marcar acabar primer una etapa, després l’altra i la següent. Per això hem aconseguit una victòria rere l’altra. Com a equip celebràvem cada dia que arribàvem, tenint en compte els problemes que havíem passat». Tanmateix, l’objectiu de l’equip era el de portar el camió a la meta, i així ho van fer. El paper que va desenvolupar Llobera va ser clau també. «En el meu cas havia d’estar molt concentrada, fins a l’últim moment, perquè la navegació va ser molt complicada». També per la part que li toca, ja que ella, com a navegant, la seva funció era la d’ubicar l’equip en el desert. «Navegar vol dir que no tenim GPS, no tenim cap track que ens digui per on hem de passar. Només tinc un comptaquilòmetres, un aparell que mesura els graus de desviació i el Road Book, el qual ens donen cinc minuts abans de sortir a fer l’etapa», és per aquesta raó, que la copilot va ser clau per arribar a l’objectiu de l’equip, tot i la complexitat de la seva feina. De fet, els tripulants van necessitar un parell de dies per adaptar-se al moviment del camió i als elements d’ubicació. «El primer dia va ser molt complicat, ens havíem d’adaptar al camió, als moviments. Ens havíem d’adaptar a tot. D’aquí també les contractures i els problemes de salut de l’Albert Llovera». Però, Llobera, una dona que té una àmplia experiència en la navegació i el pilotatge de motos va treure la seva millor eina quan navega: reconèixer quan està perduda. «Tinc un punt molt bo quan navego, i és que sé ràpidament si hem agafat la pista incorrecta». Fet que va fer que l’equip pogués corregir els errors de direcció de pressa, sense perdre molt temps ni avançar tants quilòmetres.
També, la seva experiència com a pilot va sumar molt a l’equip. «Vinc del pilotatge de motos i allà has de prendre decisions molt ràpidament, crec que això m’ha ensenyat molt». Amb tot plegat, les bones vibres de l’equip, començant per Albert Llovera i Margot Llobera, permeten conèixer el nivell de professionalitat d’un equip que ho ha donat tot i continuarà lluitant per això que l’apassiona, amb una experiència d’haver participat en el Dakar 2024 i havent aconseguit arribar a la meta.
