La decisió de l’equip municipal de l’alcaldessa Ada Colau de renunciar als Jocs Olímpics d’Hivern ha sorprès més per la seva forma, un comunicat poc elaborat amb una curiosa referència a la mediterraniïtat de la nostra capital, que pel seu fons. Com ha escrit en aquestes mateixes pàgines fa pocs dies el periodista Bru Noya, va ser el Jordi Hereu qui va rellançar la idea dels Jocs Olímpics d’Hivern del mateix Samaranch i traslladada a l’alcalde Xavier Trias que no va saber ben bé què fer-ne. En un excel.lent article del Ramon Ganyet, publicat al Periòdic d’Andorra el 2 de novembre de 2013, el Ramon comentava que ja llavors el gran absent de tot el parament era la Generalitat de Catalunya. La veritat és que la nau del projecte d’aquests jocs olímpics ha anat a la deriva aquests darrers anys i ara amenaça en convertir-se definitivament en un derelicte total. La mateixa intervenció de l’alcalde de Lleida, segurament ben intencionada i que en algun moment pot ser aprofitable, no fa sinó afegir una certa confusió introduint-hi la seva evident aspiració personal a controlar la ‘seva’ província.
Si la nau, seguint en metàfores marineres i mediterrànies, s’ha de fer surar, cal alguna cosa més que la bona voluntat dels nostres ajuntaments pirinencs i de les respectives federacions esportives. Al meu entendre, i seguint també els articles del Bru Noya i del Ramon Ganyet, hi ha dos grans protagonistes totalment imprescindibles per enfocar raonablement aquesta navegació olímpica: la Generalitat de Catalunya i el Govern d’Andorra. La Generalitat de Catalunya ha de ser el primer motor de la iniciativa olímpica, si de veritat es vol i es pot tirar-la endavant, ha de coordinar els interessos i les institucions dels diversos territoris afectats, no només ho pot fer sinó que cal que ho faci per la seva màxima responsabilitat institucional. El paper d’Andorra també podria ser decisiu si pot aconseguir-se que siguin dos països els que demanin conjuntament l’organització dels Jocs d’Hivern. És una magnífica oportunitat perquè Andorra desenvolupi tot el seu potencial de lideratge en aquest sector del Pirineu. De tota manera l’empenta andorrana si es produís en algun o altre nivell, també podria ser decisiva.
La qüestió fonamental és que, sigui quina sigui la qüestió plantejada, és molt difícil que des del nostre territori altpirinenc puguin materialitzar-se iniciatives com les comentades. La falta d’una personalitat administrativa mínima de les nostres comarques, de l’Aran a la Cerdanya, fa que les reivindicacions efectuades siguin actuacions personals aïllades, d’alguns ajuntaments, o d’alguns alcaldes com l’Albert Batalla, l’Albert Pereira o el Ramon Moliné. Llavors tot depèn de la influència política que algunes individualitats puguin tenir. El mateix Xavier Trias, de la mateixa sintonia política que els tres alcaldes esmentats no va fer res més que mirar d’evitar una negativa frontal però no va prendre cap iniciativa important per poder demanar amb força els Jocs.
Un altre tema de possible debat és la conveniència o no que se celebrin els Jocs per a les nostres comarques. Sincerament, opino que seria molt bo que es fessin. Arrosseguem dècades de retard en les nostres infraestructures, la situació de la nacional 260, el tram de Tresponts, la via fèrria de Puigcerdà a Vic, els nostres hospitals, la formació esportiva de muntanya a les nostres escoles… No podem renunciar a cap possibilitat per tal de posar al dia la nostra oferta de serveis, pública o privada. Les inversions intensives en un territori no es produeixen a través de les assignacions pressupostàries normals sinó quan hi ha pel mig un esdeveniment poderós que obliga a la inversió pública. Altra cosa seria que poguessin aconseguir-se aquestes inversions sense l’ham de la necessitat de les institucions nacionals de quedar bé amb el món exterior. Però les coses són així.
Reconduir el tema dels Jocs d’Hivern. I si és possible fer-ho des del mateix territori pirinenc. Potser caldrà reconsiderar alguns estudis, algunes localitzacions, allargar encara més els terminis de realització dels Jocs… Pensem que hi ha massa coses en jóc i que no pot dependre de la política concreta d’un ajuntament, per legítima que sigui la seva decisió. Confiem, perquè no, en una reacció positiva de la Generalitat de Catalunya i del Govern d’Andorra.
