La crisi política generada a l’Estat espanyol després de celebrar-se les eleccions generals, el 20 de desembre passat, i que està provocant series dificultats per configurar la composició d’un govern estable, també està originant importants conseqüències en el món financer. Una d’elles és la por de les grans fortunes espanyoles a un possible pacte entre el PSOE i Podemos després de  l’anunci del partit de Pablo Iglesias, durant la campanya electoral, de revisar a fons el règim de les societats de capital d’inversions variables si arriben a governar, al considerar que són «un dispositiu perquè els rics no paguin impostos». En aquesta línia els socialistes també són partidaris d’establir mecanismes que permetin donar més transparència a uns instruments que són utilitzats pels alts patrimonis per estalviar-se impostos a través de mètodes que, en algunes ocasiones, no són massa ortodoxos.
 

 Fonts d’algunes entitats financeres consultades han confirmat que grans empresaris espanyols estan encarregant als seus assessors que traslladin els diners a Andorra al considerar que aquest país té un règim fiscal menys estricte i major rendibilitat que Suïssa i Luxemburg.
 

L’actual incertesa que es viu a l’Estat veí ha fet moure fitxa als que més diners tenen i les ordres als seus assessors fiscals han estat molt clares: traslladar una part d’efectius d’aquestes societats fora de les seves fronteres. En paral·lel s’argumenta que les societats d’inversió de capital variable al Principat són especialment atractives per a patrimonis espanyols d’entre 2  i 10 milions d’euros. I tot això per diversos motius: pels seus menors costos, per la privadesa absoluta que atorguen i perquè Andorra no exigeix un mínim d’accionistes. 
 

En canvi, les sicav espanyoles han d’estar compostes per 100 inversors. En moltes ocasions solament hi ha un accionista real acompanyat de 99 persones que només posen el nom. En aquest cas, aquest vehicle d’inversió deixa de ser un element col·lectiu per passar a ser un instrument de gestió del patrimoni particular. Les irregularitats han estan detectades, en molts casos, per la Hisenda espanyola i denunciada per la major part dels partits polítics de l’oposició. Fonts de l’Hisenda espanyola expliquen que «la trampa» de les sicav  té els seus arrels en què solen pertànyer a una sola persona o família que aglutina la majoria del capital i pren les decisions d’inversió, mentre que la resta de partícips –fins als cent obligatoris en el cas espanyol– són socis de palla als quals es coneix com mariachis.
 

Cap dels avantatges que ofereix el Principat es pot aconseguir ara a Espanya però tampoc en altres territoris que tradicionalment s’han convertit en refugi per als seus diners, com Suïssa o Luxemburg. També difereix el patrimoni mínim de las sicav: 1,25 milions en el cas d’Andorra (igual que al Ducat) front dels tres milions que s’exigeixen a l’estat del sud. En quant a la valoració, cada societat  pot optar pel període que vulgui, arribant si pot ser el fer-ho únicament una vegada a l’any.
 

 Una altra diferència fonamental està en els actius en els quals es pot invertir, doncs està permès que inverteixin en actius reals, no només financers. Davant de les luxemburgueses, el principal avantatge que aporten les sicav andorranes són també el seu menor cost: davant dels 50.000 euros que costa, de mitjana, la creació d’una societat a Luxemburg, al país dels Pirineus  aquesta xifra baixa als 10.000 euros. Per tant, les andorranes són un alternativa atractiva.

El fons d’inversió amb format societari a Espanya tributa un 1% de l’impost de societats mentre que a França no tributen res fins que no es recuperen els dividends. 

 

MECANISMES DE SUPERVISIÓ/ Aquestes societats al Principat estan sota la supervisió de l’Institut Nacional Andorrà de Finances (INAF), que és l’organisme que assumeix els papers que a Espanya tenen el Banc d’Espanya i la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV). Així doncs, estan subjectes a auditoria i informació davant el regulador, però tan sols han d’estar registrades al banc dipositari i en la seva societat gestora, és a dir, no existeix un registre públic.

 Aquest punt és igual que a Luxemburg però contrari al que passa a l’Estat espanyol on totes les sicav han d’estar registrades a la CNMV, en un registre públic que inclou l’actualització trimestral de les carteres, la qual cosa dóna motiu al fet que les decisions d’inversió dels accionistes siguin de domini públic.

 

L’ANONIMAT A ANDORRA / La Llei de l’IRPF aprovada pel Consell General el 24 d’abril del 2014 pretén protegir l’inversor, ja que per constituir una societat d’aquesta mena n’hi ha prou amb dues persones que la declarin i constin com a titulars de cara a les autoritats tributàries. La restad’inversors que la configuren queden protegits en l’anonimat, ja que la mateixa legislació complica als organismes de control l’accés a aquesta informació.
 

Una sicav es pot constituir amb un capital petit, d’1,25 milions d’euros, i aquest  es pot compartimentar en partides de com a mínim 300.000 euros. Mentre els titulars del capital el tenen invertit estan exemptes de pagar l’IRPF, indexat al 10%. Però també n’estan exemptes a l’hora de recuperar el capital i fer beneficis. Per això, les sicav són un producte d’estalvi fiscal molt més atractiu que les assegurances de vida o les altres figures societàries.
 

Algunes d’aquestes permeten exempcions, sobretot en el cas de les societats andorranes depenent de paràmetres temporals –per protegir el capital de les rendes del treball a les persones que arriben al final de la vida laboral i volen gaudir-ne– o de participació. 
 

Les persones que tenen una participació inferior al 25% en una societat andorrana tampoc no han de pagar l’IRPF sobre els dividends o beneficis que es reparteixin al final de l’any fiscal i també podran liquidar-les sense estar subjectes a l’impost si fan algun benefici. En definitiva, aquests productes són idonis per als grans patrimonis per les seves avantatges fiscals, tant a nivell d’inversors locals com estrangers.