Segons molts professionals i afectats de malalties del dolor, com la fibromiàlgia o la fatiga crònica, encara queda molt per normalitzar aquestes malalties vers la societat, tant respecte als òrgans sanitaris i socials com a la pròpia ciutadania.
El doctor en Medicina i coordinador de la Unitat Hospitalària de Fatiga Crònica de l’Hospital Clínic-CatSalut, Joaquim Fernández, fa temps que es suma a la reivindicació del reconeixement d’aquest malalties, i així ho va expressar en la conferència que va tenir lloc ahir a La Fundació Crèdit Andorrà sota el títol ‘Novetats en síndrome de fatiga crònica i malalties relacionades’. Doncs segons Fernández, «al cap de cinc anys de patir la fibromiàlgia en un nivell força alt, el 80% dels afectats es queden sense poder treballar». El problema està, però, quan aquests recorren als òrgans corresponents per demanar la invalidesa, «són les entitats mateixes les que no els hi faciliten el tràmit», doncs «encara és un sistema molt estricte i que sovint no contempla en la seva totalitat l’afectació i el desenvolupament de malalties com la fibromiàlgia» va aclarir Fernández.
Per tant, un dels aspectes importants i en els que encara queda molt per treballar és en «readaptar l’actuació social vers aquestes situacions». Actualment, en tota Espanya només hi ha set comunitats que tinguin un programa de normalització per fibromiàlgia, i només una (Catalunya) per fatiga crònica. Andorra no està dins d’aquestes regions que accepten al 100% les malalties del dolor, i des d’Associacions del Principat com AMARE (L’Associació de Malalts Reumàtics, Fibromiàlgics i de la Síndrome de Fatiga Crònica) es demana constantment que el país les reconegui i les normalitzi del tot. Segons Fernández, el primer pas és l’establiment d’un diagnòstic precoç, doncs aquest és fonamental per al desenvolupament i l’adaptació dels afectats; «ja que coneguem molts casos en que un cop diagnosticada la malaltia, tot i que el pacient sap que no es curarà, accepta millor el seu cas i pot portar una vida més d’acord amb la seva situació».
I com recalca Fernández, si ja és difícil diagnostica aquestes malalties als adults, «encara ho és més fer-ho als nens», doncs «quans cops hem sentit que a un dels nostres fills els hi fa intermitenment mal un braç i no li em fet cas» o «ocasions en que es queixen que no volen fer gimnàstica, ja que els hi fa mal el cos sencer o es troben molt cansats». Aquests són alguns dels símptomes que, portats a l’extrem, es poden conèixer com a possible cas de fibromiàlgia.
