Durant la setmana han estat diversos els ciclistes, alguns simples aficionats, i d’altres de professionals que resideixen a Andorra, que en creuar la frontera la Guàrdia Civil els aturava per demanar-los la factura del material, en aquest cas la bicicleta, i el corresponent dipòsit de l’IVA. Alguns van decidir pagar i continuar el viatge per recuperar els diners més tard, a la tornada, però d’altres van decidir fer mitja volta i tornar a casa.
Però el col·lectiu ciclista no és l’únic afectat per aquestes mesures de control que efectua l’Agència Tributària espanyola a la frontera de la Farga de Moles. En realitat, el conflicte, per dir-ho d’alguna manera, inclou totes les mercaderies i, en termes d’aficions com ara l’esport, també altres com la música. Robert Marsal, president de l’Associació de Músics d’Andorra (ASMA), recorda que el tema de la frontera i els requisits és «un drama de cada dia i de sempre» per a ells.
Marsal explica que tots són conscients que «la llei és la llei» i que per tant s’ha de complir amb les normatives que imposen, en aquest cas des d’Espanya, però no nega el continu malestar que això suposa. «Sempre que baixem és el mateix», narra el president de l’ASMA: «Baixem amb furgonetes o amb vehicles més o menys grans per encabir tot el material, i quan els agents ens paren sabem que hem de portar una llista amb tot el que portem, amb els instruments, els seus valors i tot, i llavors hem de deixar un dipòsit». Marsal afirma que, tot i ser una pràctica habitual, aquests tràmits al final fan perdre el temps i tenir a mà, o bé diners, o bé una targeta de crèdit per poder fer un ingrés que, això sí, en tornar a Andorra, passant de nou per la duana, se’ls hi tornarà.
Marsal és el president d’un col·lectiu no massa gran, segons reconeix, però sí que el pas fronterer és per a ells una mena de suplici. A més, explica que en ocasions el problema el tenen joves músics amb capacitat econòmica insuficient però que han de fer un dipòsit desorbitat per pagar l’IVA del seu instrument que sí supera els 900 euros de límit que s’estableix. Es tracta d’un traspàs temporer, una mena de fiança per obligar el propietari del material a passar per caixa per recobrar els diners i així assegurar que no ho vendrà a Espanya.
Parlar amb el Govern
Una de les opcions que es van plantejar en el seu moment passava per parlar amb el Govern per explicar la problemàtica, més que res per la incomoditat habitual. L’ASMA va fer un primer plantejament «farà uns dos o tres anys», segons Marsal, però la cosa no va anar a més. La qüestió és que els músics andorrans en la seva majoria son amateurs, i no grans companyies o professionals que per contra sí que estan habituats a aquestes qüestions burocràtiques.
Així mateix, fonts de la Federació de Ciclisme asseguren també que no descarten dirigir-se al Govern per si de manera diplomàtica es pot arribar a algun acord, però en principi es prefereix esperar a veure com evoluciona la situació.
Així mateix, fonts de la Federació de Ciclisme asseguren també que no descarten dirigir-se al Govern per si de manera diplomàtica es pot arribar a algun acord, però en principi es prefereix esperar a veure com evoluciona la situació.
No són poques les veus que afirmen que aquestes pràctiques des de la duana espanyola són cícliques, i que si bé de quan en quan cada any es viuen situacions com les d’aquesta setmana quan alguns ciclistes van ser obligats a pagar l’IVA, i entre ells el professional Joaquim Purito Rodríguez, que va decidir fer mitja volta, habitualment per contra arriba un punt en què tot torna a la normalitat i la pressió duanera es relaxa.
Pagament no, sinó dipòsit
Douglas Pate és ambaixador d’Esports de la Confederació Empresarial Andorrana (CEA). També és International Liaison Officer de la Federació Andorrana de Ciclisme, i la seva feina és donar suport als esportistes professionals de fora d’Andorra que s’hi volen instal·lar, i controla el tema de la frontera. Pate explica quines són les «obligacions» que tenen els ciclistes a l’hora d’anar cap a Espanya. Aquestes són extrapolables als músics i tots aquells que, en un moment donat, volen passar material al país veí. «Si una bicicleta nova –en aquest cas podem posar qualsevol objecte, és a dir també un violoncel– val 4.000 euros, se l’han de restar 900, que és el màxim que es pot passar, i quedaria en 3.100, i d’aquests 3.100 s’ha de fer un dipòsit del 21%, que és l’IVA corresponent», assegura Pate. Per altra part, «si la bici és de segona mà», apunta l’ambaixador d’Esports de la CEA, l’operació és la mateixa però amb el valor actual que podria tenir: «Si la vas comprar fa set anys i va costar 5.000 euros, ara podria valdre uns 1.500, a aquests se li resten 900 i queden 600 euros, als quals se’ls aplica els 21% d’IVA que seria el dipòsit» que s’hauria de fer a la duana. Sí o sí.
