Aquest passat dissabte 20 de setembre, es va commemorar el Dia Mundial del Donant de Medul·la Òssia, una jornada per reconèixer la importància d’un gest capaç de donar una segona oportunitat de vida. Així almenys ho defineix l’Ainoa, treballadora de l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell i qui va decidir fer-se donant després d’acompanyar la seva parella a donar sang. “Jo sempre l’acompanyava i aquell any vaig pensar que si em deixaven entrar, donaria. Mai havia volgut fer-ho perquè em feien por les punxades, però em van comentar la possibilitat de fer-me donant de medul·la òssia i vaig acceptar”, explica.
Poc després de registrar-se, va rebre la trucada: era 100% compatible amb un pacient de Barcelona. “Vaig baixar amb por perquè no sabia si sortiria bé, però vaig decidir tirar endavant”, recorda. La donació va durar més hores del previst, i fins i tot va haver de repetir el procés l’endemà. “Va ser impactant, però al final vaig sentir que havia pogut ajudar i donar vida a una altra persona. És una sensació increïble”, afirma. Dos anys després, Ainoa continua pendent de com evoluciona el receptor. “M’agradaria conèixer-lo i poder-lo abraçar”, assegura, apuntant que, així i tot, cal més informació per trencar tabús: “Molta gent encara creu que es fa amb una punxada a la columna i no és així. El procés és indolor i donar vida a una altra persona val molt la pena”.
“Molta gent encara creu que es fa amb una punxada a la columna i no és així. El procés és indolor i donar vida a una altra persona val molt la pena” – Ainoa
En el cas de la Judit, la decisió de fer-se donant va arribar en una campanya de donació de sang. “Feia més de deu anys que era donant de sang i en una ocasió no vaig poder donar perquè havia viatjat a Malàisia. Allà mateix em vaig informar sobre la medul·la i em vaig apuntar”, relata. El dia que li van comunicar que havia estat seleccionada com a donant ho recorda amb emoció: “Saber que ets compatible i que pots salvar la vida a algú és una sensació que no es pot descriure amb paraules”.
La seva donació es va fer a l’Hospital de Sant Pau, a Barcelona, en una jornada que defineix com a “plena de nervis al principi”. Va estar unes cinc hores connectada i assegura que va pensar constantment en el receptor, del qual només sap que vivia als Estats Units. “Vaig imaginar-me com seria i com devia rebre aquella notícia”, diu, tot remarcant l’acompanyament rebut des del centre hospitalari andorrà: “Des del primer dia vaig sentir el suport de la Noemí, la professional que porta el tema. Em va explicar tots els passos i em va recordar que en qualsevol moment podia fer marxa enrere, però no ho vaig fer”.
“Saber que ets compatible i que pots salvar la vida a algú és una sensació que no es pot descriure amb paraules” – Judit
Per altra banda, cal destacar el testimoni del president d’ATIDA, Toni Gamero, qui va ser diagnosticat de leucèmia després d’una biòpsia i recorda el moment en què li van comunicar que necessitaria un trasplantament: “El record és de l’endemà d’arribar a l’Hospital Clínic de Barcelona. L’hematòloga em va dir que, si tot anava bé, al final de tot hi hauria un trasplantament”. La confirmació d’un donant compatible li va arribar al desembre, però abans havia d’afrontar un llarg procés de tractament. “Quan em van donar l’alta de l’aïllament, vaig pensar que m’estava salvant d’una bona. Sabia que encara quedava camí, però era una pantalla més superada”.
Tanmateix, Gamero subratlla que els pacients andorrans han de desplaçar-se sempre a l’estranger per rebre un trasplantament, habitualment a Barcelona. “Al nostre país no hi ha la infraestructura ni els especialistes per fer-ho. Les institucions sanitàries detecten els casos i deriven, però el seguiment es fa des de fora”, explica. Així i tot, reconeix l’acompanyament rebut per professionals concrets com el seu metge de capçalera.
“Una cosa tan senzilla pot donar una segona oportunitat de vida a una persona, que podrà continuar gaudint de la família, dels hobbies i de coses tan simples com un passeig o un cafè” – Toni Gamero
Com a president d’ATIDA, Gamero defensa la necessitat de més difusió institucional: “Com més publicitat hi hagi, més gent sabrà que fer-se donant és una opció senzilla que pot salvar una vida”. En aquest sentit, recorda que el procés s’assembla molt a una donació de sang, tot i que dura entre dues i tres hores. “Una cosa tan senzilla pot donar una segona oportunitat de vida a una persona, que podrà continuar gaudint de la família, dels hobbies i de coses tan simples com un passeig o un cafè”, conclou.
