Hi ha una cosa que els polítics experimentats saben perfectament: quan una legislatura s’acosta al final, el temps es converteix en el seu principal enemic. Els problemes que durant anys semblaven impossibles de solucionar passen, de sobte, a tenir resposta. Les mesures que abans eren inviables es converteixen en urgents i els governs descobreixen una sensibilitat social que, curiosament, coincideix amb la proximitat de les urnes. I és aquí on apareixen dos protagonistes que, malgrat les seves diferències ideològiques, comencen a assemblar-se més del que sembla: Pedro Sánchez i Xavier Espot.
Pedro Sánchez és, probablement, un dels arquitectes polítics i estrategs més brillants del segle XXI. Es pot estar a favor o en contra de les seves polítiques, però seria ingenu negar-li una habilitat extraordinària per dominar els temps polítics, controlar el relat i convertir situacions aparentment desfavorables en oportunitats electorals. Sánchez ha entès una cosa fonamental: en política, sovint importa tant allò que fas com el moment en què decideixes fer-ho.
I sembla que Xavier Espot n’ha pres bona nota.
El president espanyol ha tornat a demostrar aquesta habilitat amb l’aprovació, aquest octubre, de dos reials decrets llei que incorporen 21 mesures en matèria d’habitatge. Pròrrogues dels contractes de lloguer, limitacions als increments de les rendes, incentius fiscals i facilitats per accedir al primer habitatge. Tot un arsenal de mesures socials anunciat en un context electoral, amb les Corts ja dissoltes i els ciutadans cridats novament a les urnes. Una jugada políticament intel·ligent que permet a Sánchez recuperar la iniciativa i presentar-se com el defensor dels ciutadans davant d’un problema que fa anys que condiciona la societat espanyola.
A Andorra, salvant les distàncies, Xavier Espot sembla voler interpretar una partitura semblant. Quan ens acostem al tram final de la legislatura, el cap de Govern anuncia que el salari mínim augmentarà fins al doble de l’IPC. Una notícia magnífica per a qualsevol treballador que veu com el cost de la vida creix més ràpidament que la seva capacitat d’estalvi. Però la política, com sempre, té una lletra petita. Posteriorment, el Govern va aclarir que aquest increment ja incorporava la pujada extraordinària del 2,8% aplicada durant el juliol. És a dir, el titular era força més espectacular que l’increment addicional que realment es plantejava.
I és precisament aquí on comença el joc polític.
Perquè una mesura pot ser positiva per a la ciutadania i, al mateix temps, tenir una intencionalitat electoral evident. No són conceptes incompatibles. El problema apareix quan els governs semblen reservar les decisions més populars per als darrers tres o quatre mesos del seu recorregut polític. És aleshores quan resulta legítim preguntar-se si aquestes mesures responen exclusivament a les necessitats de la població o també a les necessitats electorals dels qui governen.
A Xavier Espot se li està quedant una cara de Pedro Sánchez.
I no ho dic per la ideologia, sinó per l’estratègia. Tots dos semblen haver entès que, quan un govern acumula desgast, cal canviar el marc del debat. Ja no interessa tant discutir sobre allò que no s’ha aconseguit durant els darrers anys, sinó concentrar l’atenció pública en allò que es promet fer durant els pròxims mesos. El passat es difumina i el futur es converteix en una successió d’anuncis esperançadors.
La diferència és que Pedro Sánchez fa anys que domina aquest art, mentre que Xavier Espot sembla estar-ne descobrint les virtuts. El president espanyol ha construït bona part de la seva supervivència política sobre la capacitat de marcar l’agenda, polaritzar el debat quan li convé i obligar els seus adversaris a posicionar-se davant de mesures socialment atractives. Espot, en canvi, ha governat tradicionalment des d’una imatge de moderació, estabilitat i gestió institucional. Però fins i tot els governs més moderats poden acabar recorrent a estratègies electoralistes quan perceben que el seu cicle polític s’esgota.
Això no significa que apujar els salaris o intervenir en el mercat de l’habitatge sigui necessàriament populista. Significa que el calendari també forma part de la decisió política. I quan les grans solucions arriben just abans de les eleccions, el ciutadà té tot el dret de desconfiar de tanta generositat sobtada.
Perquè els governs no acostumen a reconèixer que han arribat al final del seu cicle. Al contrari, és precisament quan més desgastats estan que intenten demostrar que encara tenen projectes, energia i solucions. Multipliquen els anuncis, recuperen promeses pendents i procuren transformar els darrers mesos de mandat en una demostració d’eficàcia.
Pedro Sánchez ha convertit aquesta estratègia en una autèntica especialitat política. Xavier Espot sembla disposat a seguir-ne el camí.
Ara bé, copiar una estratègia no garanteix copiar-ne els resultats. Perquè una cosa és dominar els temps polítics i una altra és aconseguir que els ciutadans oblidin tot allò que ha passat durant una legislatura.
Al capdavall, quan els governs arriben a la fi, no sempre ho anuncien amb una dimissió o una derrota parlamentària. De vegades ho fan amb una allau de promeses, mesures populars i somriures davant de les càmeres.
I potser aquest és el senyal més evident que les eleccions ja han començat, encara que ningú no hagi convocat oficialment la campanya.
