Durant dècades, l’esquerra europea ha aconseguit presentar-se com la gran defensora del progrés, de la justícia social i de les llibertats. Ha estat capaç de marcar bona part del debat cultural i polític, fins al punt que determinades idees s’han acabat associant gairebé exclusivament amb el seu espai ideològic. Però alguna cosa ha canviat. Aquella superioritat cultural que semblava inqüestionable comença a mostrar símptomes d’esgotament. I potser el problema no és que la societat s’hagi tornat més conservadora, sinó que una part de l’esquerra ha deixat d’entendre la societat que pretén representar.
El primer gran error ha estat l’apropiació moral del bé. Una part de l’esquerra ha construït un relat segons el qual defensar les seves idees equival a estar al costat correcte de la història. Qui comparteix els seus plantejaments és progressista, solidari i democràtic; qui els qüestiona corre el risc de ser etiquetat com a reaccionari, intolerant o, directament, d’extrema dreta. Aquesta manera d’entendre la política és profundament perjudicial per a qualsevol democràcia. No es pot pretendre defensar la diversitat mentre es menysprea la diversitat de pensament.
La política hauria de ser l’espai on confrontar idees, no on repartir certificats de superioritat moral. Quan el debat deixa de girar al voltant dels arguments i passa a convertir-se en una batalla entre bons i dolents, desapareix qualsevol possibilitat d’entesa. I aquí trobem una de les grans paradoxes del progressisme contemporani: en nom de la tolerància, alguns sectors han acabat practicant una intolerància ideològica que alimenta precisament allò que diuen voler combatre, la polarització.
El segon gran problema és la manca d’un lideratge transversal al centreesquerra europeu. Europa necessita dirigents capaços de parlar més enllà de les seves pròpies fronteres electorals, de connectar amb treballadors, empresaris, joves, classes mitjanes i sectors populars sense convertir cada discrepància en una qüestió identitària. Tanmateix, bona part de la socialdemocràcia europea sembla haver perdut aquella vocació majoritària que durant dècades li va permetre governar.
On són avui els grans referents capaços d’il·lusionar una majoria social? On són els líders que poden defensar la redistribució de la riquesa sense demonitzar l’èxit empresarial, reivindicar els drets socials sense menysprear les tradicions o parlar d’immigració i seguretat sense por de ser qüestionats pels seus propis companys ideològics? El centreesquerra europeu necessita recuperar una idea fonamental: governar una societat implica representar també aquells que no pensen com tu.
I arribem al tercer punt, probablement el més transcendental: l’esquerra ha regalat una oportunitat històrica al centredreta i a les altres forces de la dreta europea. Quan una part important de la ciutadania percep que les seves preocupacions són ignorades, ridiculitzades o moralment censurades, busca alternatives. I aquestes alternatives no sempre apareixen en els espais moderats.
El centredreta té avui l’oportunitat de recuperar electors que durant anys havien confiat en la socialdemocràcia, especialment entre les classes mitjanes i treballadores. Però també les dretes més radicals han sabut aprofitar aquest distanciament, presentant-se com les úniques disposades a parlar de qüestions que altres prefereixen esquivar. La immigració, la inseguretat, el cost de la vida, la identitat nacional o la pèrdua de poder adquisitiu no desapareixen simplement perquè incomodin ideològicament.
Això no significa que la dreta tingui automàticament les respostes correctes, ni que totes les esquerres europees cometin els mateixos errors. Significa que, quan un espai polític abandona la capacitat d’escoltar, deixa un buit que inevitablement algú altre ocuparà. I aquest buit pot acabar traduint-se en una successió de victòries electorals del centredreta, de la dreta conservadora i de les forces populistes.
El gran fracàs cultural de l’esquerra, per tant, no és haver defensat els seus valors. És haver confós massa sovint la defensa d’aquests valors amb el monopoli de la virtut. És haver oblidat que una democràcia no es construeix dividint la societat entre ciutadans moralment acceptables i ciutadans sospitosos.
Potser l’esquerra europea encara és a temps de rectificar. Però per fer-ho haurà d’acceptar una realitat incòmoda: no es pot aspirar a representar una majoria social mentre es tracta una part d’aquesta majoria com si fos el problema.
I si no ho entén, potser descobrirem que el gran triomf electoral de la dreta europea no haurà estat només mèrit de la dreta, sinó també conseqüència dels errors de la seva adversària.
