Hi ha una pregunta que probablement mai apareixerà en un programa electoral, però que potser la ciència política hauria de tenir una mica més en compte: ser guapo dona vots?
La resposta, encara que ens costi admetre-ho, és que probablement ajuda.
Ens agrada pensar que quan votem som éssers profundament racionals. Que ens llegim els programes electorals, comparem propostes econòmiques, analitzem la política exterior i fem quatre números sobre el futur de les pensions. Però després apareix un candidat alt, atractiu, ben pentinat, amb una americana que li queda perfecta, mira a càmera i… alguna cosa passa.
Benvinguts a la democràcia.
Emmanuel Macron n’és un bon exemple. Quan va aparèixer amb força en la política francesa representava joventut, modernitat i renovació. Tenia només 39 anys quan va arribar a l’Elisi i, a més, la seva imatge encaixava perfectament amb allò que volia representar. Era jove, elegant, fotogènic i tenia aquella aparença de president fins i tot abans de ser-ho. Evidentment, els francesos no el van votar simplement perquè fos guapo, però tampoc cal fer veure que la seva imatge no el va ajudar.
A Espanya tenim un altre cas bastant evident: Pedro Sánchez. Prop d’1,90 metres, bona presència, cabell abundant, “cosa que la política espanyola no sempre ha pogut garantir”, i una capacitat gairebé irritant per sortir bé a les fotografies. Podem estar completament a favor o completament en contra de les seves polítiques, però hi ha una cosa difícil de negar: quan Sánchez entra en una cimera internacional, sembla un president.
I aquestes coses, encara que semblin una ximpleria, compten.
La psicologia té fins i tot un nom per explicar una part del fenomen: l’efecte halo. Bàsicament, quan veiem una característica positiva molt evident en algú, tendim a regalar-li mentalment unes quantes qualitats més. Si una persona és atractiva, és més fàcil que també ens sembli segura, intel·ligent, competent o fiable.
És guapo. Sembla segur. Sembla competent. I al cap de cinc minuts gairebé l’hem fet ministre d’Economia sense haver-li preguntat què és el dèficit públic.
Amb les dones passa una cosa semblant, encara que segurament és més complicada. Sanna Marin, exprimera ministra de Finlàndia, és un bon exemple. Jove, atractiva, moderna i molt fotogènica, va acabar convertint-se en una figura coneguda molt més enllà d’un país relativament petit. També podríem parlar de Giorgia Meloni o Alexandria Ocasio-Cortez, dues polítiques molt diferents entre elles, però amb una imatge molt reconeixible i una enorme capacitat per comunicar davant d’una càmera.
En el cas de les dones, a més, hi ha una certa trampa. Ser atractiva pot ajudar a captar l’atenció, però també significa que molta gent acabarà parlant de la roba, del maquillatge, del pentinat o de l’edat abans que de les seves propostes. Ningú recorda grans debats sobre la rutina facial de Winston Churchill.
I amb les xarxes socials tot això encara ha anat a més. Abans un polític havia de quedar bé al cartell electoral i aguantar un debat per televisió. Ara ha de funcionar a Instagram, TikTok, YouTube, en una selfie, en un vídeo de 15 segons o en la típica fotografia corrent pel parc amb roba esportiva.
Ens agradi o no, el polític també s’ha convertit en una marca.
Naturalment, ser atractiu no converteix ningú en un bon governant. Macron no va arribar a l’Elisi només per la seva cara, Sánchez no ha sobreviscut tants anys políticament perquè mesuri 1,90 i Marin no va arribar a primera ministra perquè fos fotogènica. Hi ha ideologia, talent, partits, campanyes, context i moltes altres coses pel mig.
Però tampoc ens enganyem. La imatge importa. I probablement importa més del que estem disposats a reconèixer.
Ens costa admetre-ho perquè preferim imaginar que davant d’una urna només existeixen les idees. Però també hi entren les emocions, les simpaties, el carisma, els prejudicis i, sí, les aparences.
Al final, la democràcia també té el seu punt de superficialitat.
Perquè ser guapo potser ajuda a guanyar vots. Però, per sort o per desgràcia, els abdominals encara no han aconseguit quadrar cap pressupost públic.
