Fa uns dies vaig fer una cosa que, dita en veu alta, sona una mica friqui: em vaig construir un «sistema operatiu» d’intel·ligència artificial per a la meva pròpia feina. No és cap programa nou ni cap eina que hàgiu de comprar. Abans, cada vegada que obria un xat amb una IA per preparar un pressupost o pensar una resposta, havia d’explicar-ho tot de nou, des de zero. Ara ja no. I com que, quan ho explico, la cara de la gent és un interrogant, avui provaré d’explicar què és i com funciona, sense tecnicismes. Li dic així perquè fa el mateix paper que el sistema del vostre mòbil: no és la feina, és el que fa que la feina funcioni.
La millor comparació que he trobat és la d’un treballador nou. Una IA de xat és com un becari brillant que arriba cada matí sense recordar res del dia anterior: sap escriure, resumir i calcular, però no sap qui sou, com treballeu ni què vau decidir ahir. La IA és el cervell. El sistema és tot el que té al voltant perquè aquest cervell treballi com algú de la casa. I es pot resumir en quatre ces, una idea que ve de l’anglès i que en català funciona igual: context, connexions, capacitats i cadència.
El context és la memòria. Són carpetes i documents de text, res d’estrany, on hi ha escrit qui som, com parlem als clients, com posem preu i què hem fet abans. A dins hi ha també una llibreta de decisions: cada cosa que decidim queda apuntada el mateix dia, amb la data i el motiu. En poques setmanes ja n’hi ha més de cent. Quan li demano una proposta, no la comença en blanc: mira els criteris de preu i els treballs més semblants, i l’escriu amb el to de la casa.
Les connexions són les mans. El sistema està connectat a algunes de les aplicacions que faig servir cada dia, com l’agenda, i cada connexió té els seus permisos. Sense connexions, tot hi ha d’arribar amb copiar i enganxar. Hi ha coses que no pot fer ni que li ho demani: enviar un correu, publicar res en nom meu o esborrar informació. Només prepara esborranys, que jo reviso i envio. No és una qüestió de confiar en la bona voluntat de la màquina: és un bloqueig tècnic. Ho he dit altres vegades en aquesta columna: la IA proposa, la persona decideix. Aquí està construït perquè no pugui ser d’una altra manera.
Les capacitats són les receptes. Per a cada tasca que es repeteix —preparar una proposta, fer el resum del matí, revisar què ha quedat pendent— hi ha una recepta escrita pas a pas. La part interessant és que les receptes creixen soles: quan li dic «a partir d’ara, fes-ho així», ho guarda com a regla i la propera vegada ja ho fa bé. Si el corregeixo dues vegades per la mateixa cosa, a la tercera ja ho té apuntat.
I la cadència és el rellotge: el que fa que treballi sense que ningú li ho demani. Cada dia laborable, cap a les vuit del matí, ja té preparat un resum del que toca. Quan m’assec a l’ordinador, la feina de posar-me al dia ja està feta. Sense cadència, una IA només treballa quan algú li escriu. Amb cadència, comença a semblar un company de feina.
Un dimarts qualsevol, les quatre ces juntes funcionen així. A les vuit tinc el resum: què tinc a l’agenda, què ha quedat pendent, què vaig deixar a mitges ahir. Li demano un pressupost per a un tipus de feina que ja hem fet altres vegades, i en uns minuts tinc un esborrany amb els preus segons els nostres criteris i l’estructura de sempre. El llegeixo, canvio dues frases i l’envio jo. Al final del dia, el que hem decidit ja és a la llibreta. .
Què hi guanyo? Menys del que diu la publicitat i més del que sembla. No explico res dues vegades. Les decisions no es perden. Posar-me al dia ja no em costa la primera hora del matí. I el temps que abans se me n’anava en repetir-me ara va a parlar amb clients. El criteri, això sí, continua sent meu.
I per què us pot interessar, encara que no hàgiu obert mai un xat d’IA? Perquè el problema que resol no té res a veure amb la IA. Té a veure amb una cosa molt més vella: on viu la memòria de la vostra empresa. A la majoria de pimes, un tros és a WhatsApp, un altre a l’Excel, un altre al correu i el més gran, al cap de qui porta més anys a la casa. Quan aquesta persona se’n va de vacances, la informació se’n va amb ella. I una IA que arriba a aquest desordre no hi posa ordre: el multiplica.
I una paraula sobre les dades, perquè sempre surt. Un sistema com aquest és, al final, una conversa amb una IA, i el que hi poseu és decisió vostra, igual que ho és el que pugeu a qualsevol xat. Igual que no penjaríeu les factures dels vostres clients en un xat d’IA, tampoc no les hauríeu de posar aquí. La meva recomanació és clara: coneixement de l’empresa, sí; informació confidencial de persones, no. Com treballem, com decidim i com calculem un preu es pot escriure i compartir amb criteri. Les dades de clients, treballadors i proveïdors tenen les seves pròpies regles.
Si us pica la curiositat, comenceu per la primera ce. Escriviu el context: qui sou, com parleu als clients, com poseu preu i quines decisions heu pres i per què. Això ja fa que qualsevol IA passi de becari despistat a algú que coneix la casa. Les connexions, les capacitats i la cadència es construeixen a sobre, una peça cada vegada.
En una columna anterior deia que la IA no premia els ràpids ni castiga els lents: premia els constants. Un sistema operatiu és exactament això: la manera de ser constant sense dependre de la memòria de ningú. Ni tan sols de la meva.
