La hipnosi és una tècnica més de relaxació. Dit això, s’ha de matisar que sempre és una autohipnosi perquè ningú té el poder d’hipnotitzar a ningú si aquest no es deixa. L’‘hipnotista’ guia al pacient perquè aquest s’autohipnotitzi, per així intentar aconseguir els beneficis buscats. També s’ha de puntualitzar que no és 100% eficaç i, per tant, no sempre s’aconsegueixen. Cal remarcar en aquest sentit que encara que tots som susceptibles de ser hipnotitzats, no tots entrem en aquest estat igual de ràpid, i inclús hi ha qui no ho aconsegueix mai, dependrà del nostre nivell de suggestivitat i por envers la hipnosi. Igualment, la franja d’edat que obté millors resultats és entre els 13 i els 72 anys, perquè els més petits encara utilitzen molt el pensament màgic i els més grans comencen a tenir problemes en les àrees cerebrals relacionades amb la memòria. Paral·lelament, és desaconsellable per a qui tingui esquizofrènia o epilèpsia, perquè podria empitjorar la seva condició.
Així doncs, la part més important de la teràpia és aconseguir que la persona entri en aquest estat i com tots soms diferents, també hi ha diverses metodologies de fer-ho. Per contrapartida, quan la hipnosi va acompanyada d’una teràpia psicològica, els resultats milloren substancialment, i per això mateix sempre és millor quan l’‘hipnotista’ és també psicòleg, psiquiatria o dentista. Aquest últim, però, fa servir la hipnosi per sedar al pacient per així no sentir dolor durant la cura dental, mentre que els altres dos la fan servir perquè perdi la por d’anar al dentista atès que, en bona part, és una tècnica molt eficaç per combatre les fòbies, les pors, millorar la gestió de les emocions i, per tant, s’aconsegueix també reduir la impulsivitat. Així doncs, se sobreentén que pot ajudar en els trastorns de la conducta alimentària (TCA), l’agressivitat i les addicions. Això és així perquè s’utilitza bastant el condicionament clàssic, associar certs estímuls amb respostes fisiològiques o mentals.
Per exemple: veure menjar i bavejar o sentir fàstic; veure certs líquids i tenir set o ganes de vomitar i en el cas de l’agressió; sentir una paraula o veure una conducta i sentir tranquil·litat o indiferència. Així mateix amb les addiccions, atès que estan relacionades amb la impulsivitat, amb la manca de control emocional. L’addicte no pensa en les conseqüències del seu comportament, i si parlem de l’addicció a les compres o al joc, moltes vegades acaba endeutat o si més no, arruïnat. En canvi, si parlem de l’addicció a les substàncies, malmet la seva salut. No obstant això, no estic dient que sigui imprescindible tenir una d’aquestes professions per exercir de terapeuta, però sí que aporten millors resultats i en un temps menor donat que, a banda d’hipnotitzar, també tenen les eines cognitives per buscar i interpretar la situació conflictiva. No té cap sentit fer reviure la situació conflictiva al pacient si no li podem fer modificar les conductes perjudicials.
