Fa temps que miro el que passa al nostre voltant amb una certa inquietud. No només per les guerres i les tensions entre grans potències, sinó també pel que està passant dins d’Europa. Països que durant anys hem considerat referents d’estabilitat avui tenen dificultats per trobar acords, respondre al malestar social i explicar cap on volen anar.
La guerra d’Ucraïna continua marcant les relacions amb Rússia. La Xina i els Estats Units competeixen en tecnologia, comerç i influència internacional. Les tensions al Pròxim Orient afegeixen riscos a una economia molt connectada. I Europa ha de decidir com defensar els seus interessos sense dependre sempre de les decisions dels altres.
Però amb quina força pot fer-ho si alguns dels seus principals països estan tan pendents dels problemes interns?
França n’és un exemple. Les mobilitzacions socials, la preocupació pel poder adquisitiu, els serveis públics i les dificultats pressupostàries conviuen amb un Parlament fragmentat. Després de les legislatives anticipades del 2024, formar majories estables s’ha complicat. I les presidencials del 2027 ja són presents en el debat polític. Mentrestant, el malestar al carrer continua. No és només una qüestió de governs: també hi ha ciutadans que senten que les seves preocupacions no troben resposta.
A Espanya, la tensió política ocupa molt espai. L’habitatge és un dels grans problemes socials, especialment per als joves, mentre els desacords parlamentaris dificulten donar continuïtat a determinades polítiques. Sovint tinc la sensació que es dedica més temps a discutir qui té raó que a buscar solucions. I quan els problemes quotidians s’allarguen, la distància entre la política i la ciutadania es fa més gran.
Alemanya, durant dècades un dels motors econòmics europeus, també afronta dificultats. La seva indústria ha de transformar-se en un entorn de costos elevats i competència internacional, mentre el panorama polític es fragmenta. Quan països com França o Alemanya tenen problemes, les conseqüències van més enllà de les seves fronteres.
I tot això passa quan Europa necessita acords sobre qüestions importants: la seguretat, l’energia, la competitivitat, la tecnologia o el futur del seu model social. Són decisions que no es poden prendre pensant només en les pròximes eleccions.
Hi ha una qüestió que em preocupa especialment: la desafecció ciutadana. Què passa quan les persones deixen de confiar en els seus representants? Quan senten que ningú les escolta, que els problemes continuen sense resposta o que les promeses no es tradueixen en fets? La confiança no es perd d’un dia per l’altre. Es va desgastant. I recuperar-la costa.
Aquí és on crec que cal parlar de lideratge. Governar implica gestionar el dia a dia, negociar i prendre decisions, també les impopulars. Liderar és, a més, escoltar, explicar les decisions, reconèixer errors i ser capaç d’arribar a acords amb qui pensa diferent. Però tampoc podem deixar-ho tot en mans d’un dirigent. Necessitem institucions que funcionin i que siguin capaces de transformar les demandes de la ciutadania en decisions i resultats.
Des d’Andorra, aquests debats no ens queden tan lluny. França i Espanya són els nostres veïns, i la seva evolució política i econòmica afecta el turisme, el comerç i la mobilitat. També ens interessa saber quina Europa sortirà d’aquest període.
Potser hauríem de parlar menys de lideratges forts i més de lideratges capaços de generar confiança. Arribar a acords no vol dir renunciar a les conviccions.
Perquè, al final, la qüestió no és només qui governarà França, Espanya o Alemanya. És si Europa sabrà trobar un rumb compartit en un moment en què el món no espera.
