Hi ha feines que només veiem quan passa alguna cosa gran. Però la seva grandesa existeix cada dia.
La setmana passada, les imatges de l’incendi de la Querola, a Ordino, ens van tornar a recordar la força devastadora del foc. De matinada, mentre la majoria dormíem, desenes de bombers treballaven per controlar un incendi de gran intensitat, evitar que es propagués i, sobretot, protegir les persones i l’entorn.
Fa uns mesos, l’incendi de l’antiga fàbrica d’Aigües d’Arinsal ens deixava també imatges difícils d’oblidar. Dos episodis importants en poc temps. Dos moments en què tornem a mirar cap al Cos de Bombers.
Però què passa la resta dels dies?
La feina dels bombers no comença quan veiem una gran columna de fum ni acaba quan desapareixen les flames.
Cada dia hi ha accidents de trànsit, rescats, assistències, serveis d’ambulància i emergències sanitàries, petites emergències, incendis que s’aturen abans que siguin grans i intervencions que mai seran notícia. Situacions que poden semblar menors des de fora, però que no ho són per a qui les està vivint. Perquè quan una vida està en risc, no existeixen les intervencions petites.
Darrere hi ha preparació, entrenament, coneixement, coordinació, criteri i capacitat de decisió. I una característica difícilment comparable amb altres professions: la disposició a entrar allà d’on la resta intentem sortir.
Davant d’un incendi hi ha tecnologia, vehicles, equips de protecció, protocols i coneixement tècnic. Tot és imprescindible. Però arriba un moment en què una persona s’ha d’apropar al foc. Un cos que entra en un espai hostil, sotmès a temperatures extremes, fum, incertesa i risc. Una persona que, protegida i preparada, posa el seu cos entre el perill i allò que cal protegir. I ho fa des de l’entrenament, el treball en equip i la capacitat de prendre decisions en situacions límit.
Això mereix més que admiració quan les flames ocupen les portades. Mereix comprensió, reconeixement i una mirada de futur.
Vivim en un entorn privilegiat. Els nostres boscos, muntanyes i paisatge formen part de la nostra identitat i manera de viure. Però el nostre entorn està canviant: l’augment de la població i de les edificacions conviu amb temperatures extraordinàries que correm el risc de normalitzar. El canvi climàtic i un territori més complex ens obliguen a reforçar la prevenció i la capacitat de resposta, especialment en un país on la natura i els nuclis habitats conviuen tan estretament.
I això implica cuidar, continuar preparant i consolidant els equips humans. Garantir-los recursos i condicions per desenvolupar una feina que exigeix preparació permanent, criteri, coordinació i capacitat de resposta.
Perquè aquesta és una de les paradoxes de la feina del Cos de Bombers: quan no hi ha una gran emergència, pot semblar que no passa res. Però és aleshores quan es preparen, entrenen, prevenen i es mantenen a punt per respondre. La preparació no fa soroll. La prevenció no genera grans titulars. I una intervenció resolta a temps pot fer que mai arribem a saber què hauria pogut passar.
Potser per això és tan fàcil donar-la per descomptada.
La Querola ens ha tornat a mostrar la força del foc. Però també ens pot servir per mirar més enllà de les flames. Per recordar aquelles persones que, mentre nosaltres ens allunyem del perill, han escollit una professió que els demana avançar cap a ell.
I per entendre que no hauríem d’esperar el pròxim gran incendi per valorar i cuidar els qui, cada dia, estan preparats per cuidar-nos.
