Setembre arriba amb una invitació coneguda: tornar. Reprendre horaris, projectes i ritme. Però la tornada també ens situa davant d’una pregunta menys habitual: quina vida reprenem quan tornem? Perquè, a més de les agendes, recuperem expectatives, compromisos i maneres de relacionar-nos que potser fa temps que no revisem.
La distància ens permet adonar-nos de coses que, enmig del dia a dia, havíem deixat de veure. Un compromís que ha perdut sentit. La necessitat de temps propi. El desig de canviar una manera de treballar o de relacionar-nos. Potser volem recuperar persones i projectes que ens importen, però ens costa ocupar el lloc que teníem.
Aquest lloc sovint porta assignades unes funcions: ser qui escolta, resol, anticipa i s’organitza perquè tot encaixi. A la feina, en la família o entre amistats, hi ha persones que absorbeixen els imprevistos i assumeixen allò que queda pendent. Ho fan amb compromís. El problema apareix quan aquesta aportació es converteix en una disponibilitat que es dona per feta.
Costa qüestionar aquestes expectatives quan les hem fet nostres. Ens exigim arribar a tot o ens sentim culpables quan ens reservem temps. Revisar el lloc que ocupem implica escoltar què ens passa i preguntar-nos si allò que continuem assumint encara té sentit.
Una reunió canvia d’hora i es pressuposa que tothom podrà reorganitzar-se. Una tasca queda sense repartir perquè algú acaba assumint-la. Un desacord es tanca quan qui acostuma a cedir torna a fer-ho. Repetides, aquestes situacions poden definir una convivència en què les necessitats d’alguns tenen més espai que les d’altres.
Adaptar-nos és una capacitat valuosa. Ens permet cooperar, tenir cura i respondre als imprevistos. Hi ha etapes en què una persona necessita suport i és raonable que les altres assumeixin més responsabilitats. La reciprocitat es construeix tenint en compte les necessitats de tothom i revisant el repartiment quan cal.
Quan una persona deixa d’estar tan disponible, el seu canvi pot incomodar. Potser necessita descansar, dedicar temps a un projecte o deixar d’assumir tota sola una responsabilitat. El grup ho pot viure com una dificultat nova, malgrat que aquella petició expressi un desequilibri que ja hi era. D’aquí la importància d’escoltar què s’està demanant abans de reclamar que tot torni a ser com abans.
Aquesta reflexió també ens interpel·la quan comptem amb la flexibilitat dels altres. Preguntem si poden o pressuposem que ja s’ho faran venir bé? Agrair l’esforç és important, però també cal compartir les tasques, respectar els temps i acceptar respostes que ens obliguin a reorganitzar-nos.
Tampoc tothom té el mateix marge per posar límits. Les responsabilitats de cura, les condicions laborals o la dependència econòmica poden restringir-lo. Per això, revisar aquestes dinàmiques exigeix responsabilitat compartida. Qui dirigeix un equip o té capacitat de decisió ha de mirar com s’organitza la feina i quines expectatives genera. La càrrega de canviar les coses no pot recaure només en qui ja les sosté.
Potser aquest setembre podem començar revisant alguns acords, també els que mai hem formulat. Parlar del que necessitem, del que podem oferir i del que ens agradaria construir junts. Abordar una conversa pendent. Repartir una responsabilitat. Deixar marge perquè algú pugui canviar sense haver de justificar constantment que continua estimant, col·laborant o comprometent-se.
Liderar la pròpia vida implica reconèixer que podem haver canviat i que alguns compromisos necessiten evolucionar. Revisar què volem cuidar, on té sentit posar l’energia i quines maneres de relacionar-nos volem continuar alimentant.
Abans de tornar a donar-ho tot per fet, preguntem-nos a què volem tornar. I procurem que, en la vida que reprenem, també hi hagi lloc per a les necessitats de qui acostuma a fer lloc als altres.
