Segons Marx, la felicitat es troba en les coses petites: una petita fortuna, una petita torre a la platja, un petit iot amarrat al port, un petit xalet a la muntanya, fins i tot una petita amiga. Groucho Marx (+1977) així s’expressava, perquè la recerca de la felicitat es troba, ara i en totes les èpoques, en el nucli de l’existència humana.
L’amic Marc Mercadé ha publicat recentment un petit llibret de meditacions entorn del sentit de la vida des del punt de vista cristià. Me’l vaig empassar d’una tirada en el trajecte de Lille a Dunkerke, a la Flandes francesa, quan vaig visitar la Universitat catòlica d’allí ran d’un col·loqui teològic. Prop d’allí, un pensador britànic com Chesterton (+1936) remarcava que quan la persona deixa de creure en Déu, aleshores passa a creure en qualsevol beneiteria: les forces, els esperits, les pedres, els rituals, el guru o l’influencer de moda. Segurament la religió del segle XXI es pot identificar amb l’adoració del jo, de l’egocentrisme: el jo, el que és meu, els meus sentiments, conviccions i interessos per damunt de qualsevol altra cosa, fins i tot per damunt del déu suprem, del qual dubto de l’existència, però que no s’atreveixi ell a dubtar de la meva. Jo soc inqüestionable, etern, absolut. Tot ha de girar al meu voltant, com si haguéssim de perpetuar l’estat psicològic dels tres anys.
Precisament, em comentava un amic: «Mira, he deixat la secta satànica a la qual pertanyia.» «Ah sí, i doncs, què ho fa?» «Ui, era molt de sacrifici!» I és que el món del segle XXI, més que augmentar la racionalitat i una certa lògica del pensament que havia de desterrar les pràctiques religioses, més aviat ha propiciat la caiguda de moltíssima gent en la descreença catòlica, per enfonsar-se en sectes, cultes, religions i espiritualitats de tota mena. Ser espiritual no és sinònim de ser bo, tingui’s present que el diable és un ésser espiritual. Des del punt de vista cristià, la qüestió rau a deixar-se dur per l’Esperit Sant i no per qualsevol esperit.
En realitat, ens trobem en una època d’individualisme hedonista i d’egoisme narcisista, els quals provoquen que la gent busqui una espiritualitat del culte a si mateix. Jesús reafirmà que calia estimar-se a si mateix, en un equilibrat amor a Déu i als altres (Lc 10,27), però mai en la recerca d’un amor solipsista, en què un es queda embadalit amb el propi melic, ofegant-se en la contemplació de si mateix. Per altra banda, es donen múltiples símptomes espirituals negatius de la nostra època, els quals es poden identificar en els creixents desequilibris psicològics, sobretot dels més joves, dels suïcidis i d’una progressiva pèrdua de sentit de la vida, que fa caure en la desesperança en quant desapareixen els triomfs de la joventut, la salut, els diners, la feina, l’amor romàntic, els amics o la família.
Posem per cas, l’espiritualitat oriental budista aboca cap a la meditació intimista, l’apaivagament del desig i la desaparició de si mateix. Aquesta manera de fer, tan en voga a occident des del segle XIX amb Schopenhauer (+1860), insisteix que la persona no és res, que existir tan sols provoca dolor i que cal desaparèixer, extingir-se. En fi, una espiritualitat del buit i la foscor, nihilista, que du a mirar-se el melic i col·lapsar en el propi reflex narcisista.
En canvi, la regla d’or de la fe cristiana mana la pràctica de l’amor a Déu, la qual es confirma en l’amor als altres, a partir d’una autoestima més que suficient. Per aquest biaix, el món de la fe obre a una comprensió cada vegada més gran de l’estimació que Déu té per la seva humanitat, per tu i per mi, perquè ens ha creat per a la felicitat i la vida plena. No s’ha de perdre de vista que un dels consells més importants de Jesús fou que fa més feliç donar que rebre (Ac 20,35) que aboca a l’atenció envers les persones del voltant.
Nogensmenys, el bon samarità convida a convertir-te en proïsme del qual t’ha de menester (Lc 17,16). En les cruïlles de la vida, en el moment d’escollir el camí a seguir en els estudis, la professió o les aficions, cal demanar-se no el que t’aportarà més diners, sempre necessaris, sinó allò que el món et sol·licita, aquella que és la iniciativa, la intuïció única de cadascú. Com deia Mejide, en plena crisi del 2008, «no busquis feina, crea treball». Que la inspiració et trobi treballant pels altres, aportant al món el que ha de menester de tu, amb la teva originalitat i vocació pròpies.
És clar que hi ha un Déu veritable i aquest és el de Jesucrist. Vaja, recomano cercar-lo, perquè qui ho fa, el troba. Aleshores un és capaç d’orientar la pròpia vida segons el bé, la llum i la veritat, que condueixen per la ruta de la felicitat i de la pau. Tan sols aleshores es pot trobar el veritable sentit de la vida, enfilant la ruta de la felicitat autèntica, aquella que ningú no pot arrabassar (Jn 16,22), perquè esdevé plena, lluminosa i definitiva.
