Durant anys, la política andorrana ha viscut amb una certesa aparent: les eleccions generals eren l’esdeveniment que determinava el futur del país. Tanmateix, els esdeveniments dels darrers anys han alterat profundament aquesta realitat. Avui, Andorra no es dirigeix cap a una única cita amb les urnes, sinó cap a dues eleccions que, tot i ser diferents, han acabat fusionant-se en la percepció de bona part de la ciutadania.
La primera és l’elecció formal dels futurs consellers generals i del proper Govern. La segona, encara pendent, és la decisió sobre l’acord d’associació amb la Unió Europea. I és precisament la relació entre aquests dos processos la que pot acabar determinant el resultat polític dels pròxims anys.
Demòcrates per Andorra va assumir durant la negociació de l’acord un compromís polític de gran transcendència: permetre que fos la ciutadania qui tingués l’última paraula mitjançant un referèndum vinculant. Aquesta promesa va servir per legitimar un procés llarg, complex i sovint controvertit. Molts ciutadans van acceptar esperar perquè sabien que, arribada l’hora, serien ells qui decidirien.
Però el temps ha anat passant. Les negociacions s’han allargat, els calendaris han canviat i el referèndum continua sense haver-se celebrat. Aquesta situació ha generat una sensació creixent de frustració entre una part de l’electorat. No necessàriament perquè tots siguin contraris a l’acord, sinó perquè molts consideren que una qüestió d’aquesta magnitud ja hauria d’haver estat sotmesa al veredicte popular.
En política, les expectatives incompletes acostumen a tenir un cost. Quan els ciutadans perceben que una promesa central del debat públic no es materialitza, la confiança es deteriora. I quan la confiança disminueix, apareixen noves alternatives polítiques disposades a capitalitzar aquest descontentament.
Les darreres enquestes semblen reflectir aquesta realitat. Les formacions que han mantingut una posició més crítica respecte a l’acord experimenten un creixement sostingut, mentre que Demòcrates per Andorra pateix una pèrdua de suport que va més enllà del desgast habitual de governar. Cada vegada més electors semblen interpretar les pròximes eleccions generals com una oportunitat per expressar també la seva opinió sobre la gestió política de l’acord.
Per això les pròximes eleccions podrien acabar convertint-se en una mena de referèndum indirecte. Una part dels votants no escollirà únicament entre diferents programes de govern. També valorarà qui considera responsable de la situació actual i qui ofereix una alternativa creïble de cara al futur.
Aquesta circumstància atorga una importància extraordinària als candidats que encapçalaran les diferents llistes. Potser més que les sigles, seran les persones les que marcaran la diferència. Després de més d’una dècada amb Xavier Espot com una de les principals referències polítiques del país, la qüestió de la successió esdevé central. Els electors voldran saber qui liderarà la pròxima etapa i quina visió té per a Andorra.
La batalla electoral no es lliurarà únicament entre partits, sinó també entre perfils personals. Capacitat de lideratge, credibilitat, experiència i proximitat seran factors determinants. En un moment de canvi polític, els ciutadans acostumen a buscar lideratges capaços de transmetre seguretat i direcció. Qui aconsegueixi projectar millor aquesta imatge partirà amb avantatge.
A més, el debat andorrà no es desenvolupa en el buit. Els altres petits estats europeus que també van negociar amb la Unió Europea ofereixen referències que molts ciutadans observen amb interès. San Marino ha decidit continuar avançant en el procés d’integració i manté una actitud favorable cap a l’acord negociat amb Brussel·les. El seu Govern considera que una major obertura al mercat europeu pot reforçar les oportunitats econòmiques i institucionals del país.
Mònaco, en canvi, ha adoptat una posició molt més prudent. Les autoritats monegasques han expressat reiteradament la necessitat de preservar les seves especificitats i han mostrat reticències davant determinats aspectes de la integració plantejada per la Unió Europea. El Principat continua prioritzant la defensa del seu model propi abans que qualsevol aproximació accelerada als esquemes comunitaris.
Aquesta diferència de plantejament il·lustra una realitat fonamental: no existeix una única resposta per als petits estats europeus. Cada país ha de decidir quin equilibri vol establir entre obertura, sobirania i preservació del seu model institucional.
Andorra es troba ara davant aquesta mateixa decisió. Però abans que arribi el moment definitiu sobre l’acord, els ciutadans hauran de prendre una altra decisió igualment important: qui ha de conduir el país durant els pròxims anys. Per això les pròximes eleccions seran molt més que unes simples eleccions generals. Seran, probablement, les primeres d’una sèrie de decisions que acabaran definint el futur del Principat durant tota una generació.
Perquè, al capdavall, les dues eleccions ja han començat. La que decidirà qui governa Andorra i la que determinarà quina relació vol mantenir el país amb Europa. I cada vegada sembla més difícil separar-les.
