Aquest complex no és més que un sentiment d’insuficiència i la persona que el pateix se sent inferior als altres i consegüentment, condiciona una part de la seva vida i en moltes ocasions inclús, pot arribar a quedar trastornada. Per això, convé matisar que en aquest sentiment no hi ha emocions alegres, sinó, tot al contrari, la tristesa i el fàstic porten la batuta. Per tant, la persona es mou condicionada buscant dissimular el seu complex o, per contra, inconscientment, l’accentua en la seva interacció social, com per exemple, sent gelosa, depressiva, angoixada, ansiosa, mentidera, manipuladora, o inclús, agressiva. Amb això vull dir, que si coneixem algú amb un comportament similar, en comptes de sentir-nos malament pels seus comentaris despectius envers nosaltres, és millor sentir pena cap a ell.
No té sentit sentir-nos malament pels comentaris d’algú enfadat amb si mateix i que utilitza la seva ràbia per expressar-se. Aleshores, una vegada entenem el seu comportament, deixa d’afectar-nos perquè som conscients que està parlant des d’una realitat esbiaixada pel seu sentiment d’inferioritat. Així doncs, posem que està acomplexat per la talla del seu penis o pel volum o la forma dels seus pits. Si és una dona, pot considerar que són grans, petits o asimètrics, i quan és un home, farà igual amb el seu membre. Aleshores, se li dificultaran les relacions sexuals i per a no sentir-se malament, o culparà a l’altra part del fracàs sexual o tindrà un comportament defensiu.
Igualment, succeeix quan se sent inferior mentalment (intel·ligència), potser sempre li han dit que era algú inculte o ell mateix se sentia el menys llest del seu grup social i amb el pas dels anys, per molt intel·ligent que pugui ser, mai ho descobrirà perquè el seu comportament està enfocat a evitar les tertúlies o discussions intel·lectuals. Així doncs, estem veient com és de perjudicial el sentiment d’inferioritat i la part més curiosa, és que s’adquireix durant la infància. Una època en què encara no pensem objectivament i a sobre, el nostre grup social és bastant reduït, però, així i tot, és el nostre món, i per això mateix és tan condicionant. Igualment, una explicació plausible per entendre-ho és que les emocions, tot i no durar més de seixanta segons, provoquen sentiments que per la seva banda, poden perdurar tota la vida.
A tall d’exemple, hi ha adults de més de quaranta anys que han aconseguit els seus objectius personals: ser llicenciats, tenir un cert ofici, acumular certa quantitat de diners, ser propietaris d’un pis, tenir un aspecte físic magnífic però, així i tot, viure acomplexats, sentint-se inferiors. S’han quedat estancats en l’adolescència i per molt que els altres, els diguem que han triomfat o que estan de luxe, no s’ho creuen perquè les paraules o conductes negatives que van rebre encara que estan voltant pel seu cap. Viuen en una espiral i el seu comportament està guiat pel sentiment d’inferioritat i, per tant, viuen en la mancança emocional, sempre en volen més.
