CANILLO
- Cap d’expedició Blanch, amb 34 anys, a l’inici de l’aventura catalana a l’Himàlaia. Foto: C. B.
Abans que l’any 1993 Conrad Blanch fos nomenat director general d’Ensisa, va conduir un grup de 14 homes a trepitjar el sostre del món. La primera expedició catalana que va fer el cim de l’Everest es va desplaçar en època monsònica a l’Himàlaia. Cap equip d’alpinistes escollia aquesta època de vents i de pluges, però la van triar perquè era l’única opció a curt termini, des del segon intent sense èxit al 1983, que tenia l’equip català per coronar el cim. Es van trobar una muntanya per a ells sols.
–¿Quin record té tan interioritzat que no es difumina ni amb el pas dels anys?
–El moment que tothom escolta l’Òscar Cadiach dir: “¡Hem fet el sostre del món! ¡Visca Catalunya!” És irrepetible. Després, quan en Toni Sors baixa del cim i ens abracem a 7.000 metres d’alçada. Jo sabia el valor que tenia pel Toni, un dels alpinistes més reconeguts. Toni Sors va perdre la vida el 1987, en un tràgic accident en l’ascensió al cim del Lhotse Star, al Nepal. I el fet de dir “l’hem fet” i de parlar com a col.lectiu em va quedar gravat.
–Sortint de Barcelona tres mesos abans d’aconseguir la fita, ¿ja coneixia bé cada membre de l’equip? En més d’un moment va actuar com a psicòleg…
–Més que de psicòleg, d’integrador. A la segona expedició ja els coneixia a tots. Era un risc assumible comptar amb els que en aquell moment vaig pensar que eren els millors alpinistes de Catalunya i que tots tinguessin caràcters forts. Això a vegades podia crear situacions explosives, però dinamitzava molt més el treball d’equip.
–¿Li feien cas?
–Ens vam imposar a la muntanya per convicció i jo vaig mirar d’assumir un paper en el qual la gent cregués. Aquest convenciment el vaig aconseguir excepte en determinades circumstàncies, com quan a en Nil Bohigas, un cop fet el cim, vaig dir-li que baixés. Ell es trobava a 7.600 m i volia complir el seu objectiu particular de fer el cim. Venia de fer la cara sud de l’Anapurna i li va costar una mica seguir les instruccions. Els companys em van ajudar molt a fer-li veure que no podia posar en risc l’equip.
–¿D’on surten els ànims i les forces després del 12 d’agost? (El segon intent fallit d’encarar el cim de l’expedició del 1985.)
–Una mica allò de qui la segueix l’aconsegueix. Durant la matinada vaig estar molt amoïnat perquè des de la meva posició a 7.000 metres notava la intensitat del vent, que era el principal obstacle. Amb el convenciment de la força de l’equip, dels que teníem al darrere empenyent des de Catalunya i amb la voluntat que l’esforç humà encara té un recurs més. Imagina que els companys van baixar del cim sense menjar en 24 hores, sense res per dormir per poder-se aixoplugar, patint sense res líquid… Pràcticament no conec cap experiència de supervivència a 8.500 metres en aquestes condicions.
–El sostre del món. ¿Tots anaven preparats per a aquest darrer tram?
–L’estratègia general era sempre un grup obrint camí, un segon recolzant i un tercer descansant. No es va haver d’imposar mai qui havia d’anar a cada grup, sinó que es feia de manera natural. La mateixa selecció de la muntanya et porta a anar endavant. Qualsevol petit inconvenient et deixa fora de joc. És imprevisible. Que a mi em consti, no es va crear cap debat sobre qui havia d’anar a cada sortida. Quan el dia 27 arriben en Jordi Canals i en Miquel Sànchez al camp 6 últim esglaó abans del cim baixen perquè sabien que hi havia unes places determinades a la tenda, encara que ells estaven perfectament preparats per formar part de la cordada final.
–¿Personalment, no li hauria agradat fer el cim?
–Sens dubte, però jo em vaig desgastar bastant amb la preparació de l’expedició i no vaig tenir tan temps per entrenar. La meva prioritat era que la coordinació general funcionés. És difícil fer aquesta feina si només tens el cap per fer el cim. Això no vol dir que jo hi renunciés d’entrada. Vaig arribar a gairebé 7.800 m, però físicament no hauria pogut continuar. Jo no m’havia autodescartat, però la muntanya et descarta sola. Quan arribes a 7.800 i sents que per fer un pas suposa un esforç brutal… Jo m’aclimato bé, no tinc dolences, però tampoc no tinc un rendiment molt bo en alçada. Vaig notar que em faltaven energies per tirar més amunt.
–¿Quin és el moment més dur?
–El dia 29 d’agost, quan comencen a baixar del cim amb tots els problemes que van tenir entre el límit de la vida i la mort. I sobretot, entre les 12 i les 4 de la tarda, quan es talla la comunicació. Són les quatre pitjors hores que he viscut de totes les meves expedicions. Fins que no sentim la veu d’en Toni Sors que diu: “Escolteu, escolteu” no se’m va obrir el món. Les hores se’m van fer inacabables.
icasasayas@andorra.elperiodico.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
