El porter del Sant Julià, Ismael Guzmán, és un exemple de milers que amaga el futbol. Començant com una jove promesa sota els pals en un club humil, el Júpiter, de Barcelona, Guzmán va créixer com a futbolista fins a arribar a les portes de la professionalitat. Després d’una breu experiència a Àustria on, amb tan sols 17 anys, anava a fitxar per un club que actualment milita en la màxima categoria del país, el porter va tornar a Espanya per a jugar en diversos equips que aspiraven a estar a Segona B. Va ser en aquell moment quan, amb 23 anys, va decidir deixar aquest esport per «motius socials i laborals».
Gairebé set temporades van ser les que Guzmán va estar inactiu, veient com jugadors amb els quals va compartir vestuari en la base com Isaac Cuenca o Rubén Alcaraz continuaven gaudint de la pilota en lligues d’elit. «Durant aquests anys sentia moltes ganes de jugar i tractava de mantenir-me en forma. Tenia molta enveja sana dels meus companys».
Les ganes de tornar a vestir-se de curt es van convertir en una realitat quan va arribar al Principat: «Vaig venir per temes laborals a Andorra i, aquí, vaig fitxar per l’Atlètic Amèrica, de Segona Divisió. Em vaig posar en forma i, després, em va fitxar el Sant Julià». El conjunt lauredià li va donar l’oportunitat de recuperar sensacions i de convertir-se en un dels herois de la temporada. El moment de Guzmán va arribar a la final de la Copa Constitució contra l’Atlètic d’Escaldes, quan li va donar el títol als seus parant un penal decisiu. Un premi per al club i tota una motivació per a continuar el seu camí esportiu als 30 anys.
