Joumana El Zein Khoury

Per a nosaltres és realment emocionant ser a Andorra per primera vegada. Cada any viatgem a més de 80 ubicacions, però sempre busquem arribar més lluny i connectar amb noves persones i nous llocs. Ho veiem com una oportunitat per portar històries importants a encara més gent d'arreu del món. I una primera vegada sempre és significativa perquè implica que algunes persones d'Andorra —els organitzadors locals— han cregut que aquestes històries valia la pena portar-les a la seva comunitat.

Cada públic respon de manera diferent. Esperem que la gent hi vingui amb una actitud oberta per aprendre i connectar amb noves històries. Alguns temes els semblaran molt llunyans, mentre que d'altres poden resultar més propers del que s'esperaven. Això és precisament el que sovint dona peu a iniciar converses i a apropar-se a l'exposició amb curiositat.

Treballem amb socis que creuen genuïnament en el que fem, institucions i organitzacions que veuen l'exposició no només com un esdeveniment cultural, sinó com un espai per al debat real. El que ens importa és l'accés. Podem arribar a persones que, d'una altra manera, no entrarien en contacte amb aquest treball? Podem crear espais de diàleg, no només d'exhibició? Les qüestions que documenten aquests fotògrafs no pertanyen a un sol país ni a una sola audiència. Pertanyen a tothom. Per això volem ser a tot arreu, en ciutats acostumades a acollir exposicions internacionals, sí, però també en llocs on aquestes històries tenen un impacte especialment profund, perquè la gent que hi viu les experimenta en primera persona.

El món ha canviat, i el concurs també. Els conflictes continuen presents, però avui també observem la crisi climàtica, els desplaçaments forçats, les qüestions d'identitat, comunitat, resiliència i esperança. I, de manera crucial, veiem més històries explicades per fotògrafs que són dels mateixos llocs que documenten. Aquest canvi és enormement important per a mi. Hi ha una diferència entre un fotògraf que arriba puntualment a una crisi i algú que ha viscut aquella realitat i n'entén els matisos. El concurs s'ha obert a aquesta realitat gràcies al nostre model regional. El que no ha canviat, i no hauria de canviar, és la convicció fonamental que la fotografia és una manera de ser testimonis del món i que connecta les persones amb les històries que importen. No és una idea romàntica. És una idea democràtica.

No pot ser una cosa sense l'altra. Una imatge tècnicament brillant que no ens expliqui res no és el que busquem. I una història important mal explicada no commourà ningú. El treball que reconeixem ha de fer les dues coses. Ha de ser honest, realitzat amb integritat, i ha de fer que t'aturis. Aquell moment en què t'atures i mires de veritat és quan alguna cosa canvia. És quan la presa de consciència esdevé possible. No som aquí per impulsar una agenda concreta. Som aquí per assegurar-nos que allò que passa al món no pugui ser ignorat fàcilment.

Fa una cosa que només les millors fotografies poden fer: agafa una cosa abstracta, una política o una decisió política, i la converteix en una realitat completament humana i innegable. No pots mirar aquesta imatge i pensar-hi només en termes polítics. Penses en una família. Penses en què significa ser separat de les persones que estimes pel lloc on has nascut. El jurat va reconèixer que aquesta imatge aconsegueix unir dues realitats que són molt difícils de connectar: la distància entre el debat públic i les conseqüències reals que aquest debat té sobre les persones. La migració, la dignitat i el sentiment de pertinença no són qüestions limitades als Estats Units. Són preguntes amb les quals totes les societats estan lluitant avui dia.

Ho he dit abans i ho continuaré dient: els fotoperiodistes són a la primera línia de la democràcia. No crec que sigui una exageració. En un moment en què les institucions democràtiques estan sota pressió arreu del món, quan la desinformació es propaga més ràpidament que els fets, les persones que surten al carrer a documentar allò que realment està passant, amb rigor, ètica i valentia, estan fent una feina essencial. La rendició de comptes comença amb la visibilitat. No es pot exigir responsabilitats pel que ningú no ha vist. Això és el que aquests fotògrafs ens ofereixen: proves, context i el rostre humà de decisions preses en despatxos i parlaments.

El que més em crida l'atenció del treball d'aquest any és fins a quin punt tracta sobre persones que es neguen a ser esborrades. Tant a Gaza com a Guatemala o en qualsevol altre lloc, són històries d'individus i comunitats que reivindiquen la seva existència, la seva memòria i el seu dret a la justícia davant de sistemes que preferirien mantenir-los invisibles. Parlem molt de les crisis, i amb raó. Però aquestes fotografies també mostren capacitat d'acció. Resiliència. Persones que no només pateixen, sinó que actuen, s'organitzen i també donen testimoni de la seva pròpia realitat. Aquesta és una part igualment important de la història, i crec que no l'expliquem prou sovint.

La confiança ho és tot per a nosaltres. No és un valor afegit, és el fonament de tot. Disposem de processos rigorosos de verificació i autenticitat, i els continuem reforçant perquè els reptes evolucionen constantment. El contingut generat per intel·ligència artificial i la manipulació digital són amenaces reals, i ens les prenem molt seriosament. He sentit persones a les nostres exposicions preguntar: "Ara que és una fotografia de World Press Photo, podem confiar que és real?". Aquesta pregunta diu una cosa molt important. En un món inundat d'imatges manipulades, la gent té necessitat de trobar alguna cosa en què pugui creure. Ser aquest punt de referència és una responsabilitat que no ens prenem a la lleugera. I el nostre procés de selecció és realment independent, divers, internacional i format per experts. Aquesta independència és innegociable.

Diria que les tres coses. Aquestes fotografies sovint són extraordinàries de contemplar, però això és només la porta d'entrada, no la destinació final. M'agradaria que la gent travessés aquesta porta i es trobés pensant en la vida d'una altra persona, en una altra realitat, i sentint que allò també li importa. Vivim en un moment en què és temptador mirar cap a una altra banda, sentir-se desbordat i pensar que tot plegat és massa. Aquesta exposició és un argument en contra d'aquesta actitud. Diu: mira. Queda-t'hi. I espero que la gent marxi sentint-se més connectada amb el món, amb els altres i amb el periodisme que fa possible aquesta connexió. La consciència és el punt de partida de tot.