El perfil que Càritas ha detectat és un avís clar: cada cop més persones que demanen ajuda són persones soles. No es tracta d’una casualitat, sinó de la conseqüència directa d’un cost de la vida desbocat i d’uns lloguers que s’han tornat inassumibles. Aquesta realitat colpeja amb força joves i adults amb feines precàries i sous baixos, sovint carregant-los amb la idea que, com que no tenen família, poden suportar millor la pressió econòmica.
El fet que persones amb ingressos regulars acabin recorrent a Càritas evidencia que el sistema no està oferint les garanties mínimes per planificar un projecte de vida estable. El més greu és que aquesta situació afecta ciutadans que compleixen: treballen i contribueixen. En un estat del benestar, no és acceptable que qui fa els deures hagi de demanar ajuda per sobreviure. Lloguers elevats i salaris insuficients estan ofegant una part creixent de la població.
