La confiança és un actiu polític valuós, però en determinats debats estructurals pot resultar clarament insuficient. La despenalització de l’avortament n’és un exemple paradigmàtic. El Govern assegura que hi està treballant, ho ha afirmat fins i tot davant del Comitè de Drets Humans de l’ONU, però al mateix temps deixa entreveure que potser no serà possible culminar el procés durant aquesta legislatura. Entre el compromís internacional i la concreció legislativa, el camí continua sent opac i ple d’incògnites.
En aquest context, el vot de confiança expressat per l’Institut Andorrà de les Dones té un pes simbòlic indiscutible. Que un òrgan creat per vetllar pels drets de les dones opti per creure en la paraula del Govern, malgrat no haver estat consultat ni haver vist cap text, diu molt del moment polític que viu el país. Però també posa de manifest una certa fragilitat del procés: confiar no pot substituir indefinidament la transparència, la participació ni els terminis clars, especialment quan es tracta d’un dret fonamental llargament ajornat.
La despenalització de l’avortament no pot quedar atrapada entre declaracions, tempos i prudències eternes. El compromís davant la comunitat internacional, la pressió social i la veu d’institucions com l’IAD haurien de traduir-se en decisions concretes. Perquè després de dècades d’espera, la calma ja no pot ser l’únic argument.
