La resposta del Govern davant el cas de la mare soltera desnonada posa de manifest una tensió recurrent en el debat sobre l’habitatge: la distància entre el relat institucional i la vivència concreta de les persones afectades. El ministre portaveu defensa que “ningú s’ha quedat mai al carrer” i apel·la a una visió global de les polítiques socials, advertint del risc d’analitzar situacions particulars des de l’exposició mediàtica. És un argument comprensible des del punt de vista de la gestió pública, però insuficient quan els casos concrets evidencien mancances estructurals. El fet que una resolució favorable per accedir a un habitatge assequible no s’hagi traduït en una alternativa residencial efectiva qüestiona la capacitat real del sistema per donar resposta en temps útil. Les ajudes econòmiques i l’acompanyament social són eines necessàries, però no substitueixen l’accés a un sostre estable, especialment quan hi ha menors a càrrec. El repte de l’habitatge no es resol només amb principis ni amb declaracions de cobertura universal. Exigeix transparència, dades clares i, sobretot, respostes que arribin abans que les situacions de vulnerabilitat es cronifiquin.
