Fa massa anys que el debat sobre l’avortament a Andorra gira al voltant de la mateixa promesa: que s’està treballant, que hi ha converses obertes i que cal esperar el moment adequat. Aquest dimecres, el ministre Ladislau Baró ha aportat, per primera vegada, un element nou en aquest relat: el diàleg amb el Vaticà va arribar a veure «una llum del far positiva», però després es va «refredar». És una explicació que aporta context, però que difícilment pot satisfer unes dones que continuen sense veure cap avenç tangible. El Govern insisteix que no vol posar en risc el coprincipat, una prudència legítima en un sistema institucional singular. Però la prudència no pot convertir-se en immobilisme indefinit. Si el diàleg s’encalla, la ciutadania mereix saber quins són els obstacles reals i quin és el full de ruta per superar-los. Encara més preocupant és que cal «fer una balança» entre el dret a l’avortament i el model d’Estat. Els drets fonamentals no haurien de plantejar-se com una moneda d’intercanvi. Mantenir aquest debat en suspens també és una decisió política, i les conseqüències continuen recaient, any rere any, sobre les dones que es veuen obligades a marxar fora del país per exercir un dret que Andorra encara no els garanteix.
