La celebració del seminari de la ‘Conferència de Rectors i Rectores de les Universitats Espanyoles’ a la Universitat d’Andorra ha servit per confirmar una evidència que fa temps que plana sobre el sistema universitari del país. El relat de la internacionalització avança molt més ràpid que no pas les condicions que l’haurien de fer possible. L’escenari és estimulant, però la base continua sent fràgil. Amb una presència d’estudiants internacionals que no arriba al 10%, la universitat projecta una ambició que no es correspon encara amb la seva realitat. El compromís amb el català i el multilingüisme és encertat i coherent amb la singularitat andorrana, però no pot actuar com a coartada. Sense una oferta acadèmica realment diferenciadora, la captació exterior continuarà sent marginal. El veritable fre és estructural. Sense residència d’estudiants, amb un mercat d’habitatge tensionat i amb marcs administratius poc flexibles, la internacionalització resta bloquejada. No és un debat acadèmic, sinó polític. I la manca de decisions té conseqüències.
