La digitalització de les aules ha avançat amb una rapidesa que sovint ha superat la capacitat de debat col·lectiu. Les dades conegudes aquests dies evidencien una inquietud transversal: una part significativa de famílies percep impactes en la salut dels fills, i una majoria de docents qüestiona el temps d’exposició a les pantalles en l’àmbit escolar. No és un xoc entre tecnologia i educació, sinó una advertència sobre els límits. El debat no pot reduir-se a si els dispositius són bons o dolents. Són eines. Però tota eina requereix criteri, regulació i avaluació continuada. Quan gairebé la meitat dels progenitors admet no tenir un control complet d’allò que fan els fills a internet, la qüestió deixa de ser estrictament pedagògica per esdevenir també social. L’escola no pot assumir sola aquesta responsabilitat, però tampoc pot eludir-la. Cal mesurar millor els impactes, reforçar la competència digital crítica i prioritzar la concentració i el descans com a condicions d’aprenentatge. La innovació educativa només té sentit si millora els resultats i el benestar; en cas contrari, cal revisar-la amb rigor.
