Amb motiu del Dia Internacional de l’Actor i l’Actriu, alguns professionals de les arts escèniques del país coincideixen en assenyalar que, tot i que el sector viu un moment de creixement, aquest encara és tímid i arrossega algunes mancances. «El món de les arts escèniques en general a Andorra està creixent, però ens falta recorregut. No hi ha temporades estables, no hi ha companyies estables, tot i que és cert que cada vegada hi ha més oportunitats», assenyala el director teatral i i docent de L’Animal Escola de Teatre, Juanma Casero.
«Els pressupostos en cultura normalment són més aviat minços, i jo crec que, evidentment, amb més pressupostos, amb més oportunitats, més coses hi ha per fer» – Txell Díaz
En una línia similar s’expressa actriu i productora de l’Escena Nacional d’Andorra (ENA), Txell Díaz, qui apunta que «els pressupostos en cultura normalment són més aviat minsos, i jo crec que, evidentment, amb més pressupostos, amb més oportunitats, més coses hi ha per fer». Per la seva banda, l’actriu i directora artística de l’ENA, Núria Montes, afegeix que, tot i que hi ha un bon nombre d’iniciatives «tant en l’àmbit públic com privat que fan que es pugui donar més aixopluc a les arts escèniques en general», encara hi ha moltes mancances en un ofici marcat per la intermitència: «Estic lligada amb una feina que no és lineal, estic constantment en un procés d’entrevistes de feina perquè constantment els projectes comencen i els projectes acaben».
«No existeix una xarxa gran ni una estructura sòlida per mantenir-se […] El que paguen no està a l’altura, de la formació dels actors i les actrius que tenen» – Juanma Casero
Entre altres problemàtiques, Díaz destaca la contraprogramació, assegurant que «de vegades ens passa que ens contraprogramem, perquè tots volem fer moltes coses i llavors això crec que és un dels grans hàndicaps que tenim, que al final acabem fent triar el públic on ha d’anar en comptes de fer que vagi una miqueta a tot arreu». A aquesta qüestió hi suma la necessitat d’ampliar el públic que consumeix cultura, ja que «sempre hi ha un target molt especial de les persones que consumeixen cultura, però és un target que sempre és el mateix». Per la seva banda, Casero posa el focus en les condicions amb què treballen els professionals i remarca que «no existeix una xarxa gran ni una estructura sòlida per mantenir-se», fent èmfasi també en l’existència d’intrusisme i en el fet que «el que paguen no està a l’altura, segurament, de la formació dels actors i les actrius que tenen».
«És un primer pas cap a la normalització de la nostra professió, però necessitem que tot el sistema es posi al servei d’aquest Estatut de l’Artista» – Núria Montes
En aquest sentit, tots tres coincideixen també en la necessitat d’avançar en l’Estatut de l’Artista, un element que consideren important per millorar les condicions de treball al Principat. «És un primer pas cap a la normalització de la nostra professió, però necessitem que tot el sistema es posi al servei d’aquest Estatut de l’Artista per entendre coses com la cotització», recalca Montes. En una línia semblant, Díaz considera que «necessitem unes clàusules, un document que afegeixi uns paràmetres per a la situació d’Andorra», tenint en compte, segons apunta, les dimensions i particularitats del país, així com la necessitat de «reforçar el sector més professional de les arts escèniques». Finalment, Casero, qui forma part dels representants dels artistes a la taula de seguiment de l’Estatut, apunta que la iniciativa es troba encara en «una fase embrionària», tot i que es continua treballant per avançar en el seu desenvolupament.