Luka Bottiroli no parla gaire de debutar. Resulta curiós perquè, a les portes d’una temporada en què formarà part de la dinàmica del primer equip del MoraBanc Andorra, seria fàcil pensar que estrenar-se oficialment a la Lliga Endesa ocupa bona part dels seus pensaments. Però el jove base prefereix mirar cap a una altra banda. Cap als entrenaments, les converses dels veterans, els consells de Žan Tabak i tot allò que pugui absorbir d’un vestidor al qual acaba d’arribar. «Sé que soc el jove, soc el novell i he d’aprendre de tots. Poso l’orella a qualsevol conversa de la qual pugui aprendre alguna cosa», assenyala en declaracions amb EL PERIÒDIC. I assegura que només en el mes i mig que porta envoltat de professionals ha après coses que «no havia après en tota la meva vida».
És aquesta mentalitat la que millor explica com afronta un curs que inevitablement serà diferent dels anteriors. Cal recordar que ja havia tastat el primer equip durant la pretemporada passada, però ara el seu dia a dia ha canviat. Ell, en canvi, procura que no ho faci la manera d’entendre el bàsquet. En aquest sentit, té clar que no se li demana ser protagonista, sinó «aportar l’energia que necessita l’equip», escoltar i treballar. El tècnic croat, diu, insisteix especialment en una cosa: l’actitud. «Em demana que sigui exemplar, que sigui el primer a entrenar, el que més entrena i el que més dur va», insereix, mentre que apunta que tàcticament no hi ha grans exigències particulars. Així que la consigna és molt més elemental: «Que sigui dur i que aprengui».
Potser per això, quan se li pregunta com es defineix, no comença parlant de tir, assistències o lectura del joc. «Soc un base petit, físicament petit», reconeix, abans de reivindicar l’energia que pot aportar sobre el parquet. Ara bé, hi ha una paraula que repeteix per explicar-se: disciplina. «El poc que he aconseguit, que és estar aquí de moment, ho he aconseguit amb disciplina, treball i obsessió», assereix, i és que darrere hi ha hores d’entrenament, cuidar l’alimentació i el descans i també renúncies menys visibles. Plans que no ha fet perquè l’endemà tocava entrenar o perquè necessitava recuperar-se. Així que quan mira on és ara, no té dubtes, «ha valgut la pena».
El debut, per tant, apareix més com una conseqüència que com una obsessió. «Ja arribarà. És més un premi que un objectiu», indica durant l’entrevista. Evidentment, Bottiroli no amaga que li faria il·lusió estrenar-se amb el primer equip tricolor, però rebutja convertir una decisió que no depèn exclusivament d’ell en la mesura del seu èxit: «La meva motivació no és debutar». En relació amb això, per considerar que haurà completat una bona temporada prefereix una exigència molt més personal: arribar al final, mirar enrere i estar satisfet de la feina feta sabent que no ha donat menys del que podia donar. Amb tot, sí que veu aquest curs com una oportunitat per començar a fer-se un lloc, encara que sigui conscient que el camí «és molt complicat» i que encara té molt per aprendre.
La seva progressió també l’ha convertit, gairebé sense buscar-ho, en un exemple per als infants de la base que es troben amb ell i li pregunten com ha arribat fins aquí. La resposta torna sempre al mateix punt: «Entrena fort, respecta i fes cas al teu entrenador». Bottiroli els parla d’esforços, de moments dolents i de continuar treballant fins i tot quan les coses van bé. Perquè, al final, tota la seva filosofia es pot resumir en estar preparat abans que arribi allò que tant s’espera. «Quan vingui l’oportunitat, estigues tranquil perquè has treballat molt i estàs capacitat per aprofitar-la», resumeix, i això és precisament el que intenta fer ell ara, treballar perquè, quan arribi el seu moment, no l’agafi desprevingut.
