Ens passem la vida buscant déus de bronze a les pistes i camps, esculpint estàtues inabastables a les quals exigir una perfecció absoluta. La seva grandesa rau precisament en la seva condició de mortal esquerdat, amo de flaqueses, de silencis impenetrables, d’esbroncades contingudes i d’una timidesa que a vegades sembla treta d’un altre temps, resultant gairebé colpidor comprovar que tanta bondat esportiva i tanta senzillesa humana càpiguen en una mateixa persona. Ell, que ha decidit penjar les botes de la selecció argentina després de tants mundials que molts somien tan sols amb haver pogut jugar, va deixar enrere una empremta immesurable. No podem oblidar que en alguns d’aquests mundials la situació va arribar a punts insospitats de pressió i sofriment, i va ser justament amb el suport i la guia de la família que van aconseguir fer el que és correcte sempre, sostenint-se en els moments més foscos.
Que quedi ben clar que no ens interessa endiosar-lo ni convertir-lo en una figura mitològica. Es tracta de parlar de fets purs i simples, d’explicar com es pugui millor que la seva dimensió no passa merament per haver nascut a l’Argentina, sinó per encarnar l’esportista total. Com va assenyalar alguna vegada un excapità de Los Pumas de rugbi, Messi és d’alguna manera el capità de tots els esports, perquè la seva figura transcendeix el futbol i el seu exemple absolut serviria exactament igual si hagués practicat qualsevol altra disciplina sobre la terra.
Si ens toqués un sol dia ser ell, com gestionaríem el pes insuportable de la mirada aliena? Val la pena aturar-se en aquell febrer de 2001, quan amb tot just 13 anys va marxar de l’Argentina direcció a Barcelona. Pensem per un instant en la jugada íntima d’una família que va decidir apostar pel somni. En el seu moment, el cor impiadós de la crítica no va trigar a disparar sota el prejudici de veure una suposada necessitat, suggerint que el pare només buscava fer negocis i lucrar-se. Tanmateix, la realitat va demostrar una altra cosa ben diferent: el pare, que curiosament va exercir com el seu mànager fins a l’últim dia de sa vida —trencant amb la norma habitual on aquestes administracions familiars duren només fins a cert temps—, va estar al seu costat com un pilar inqüestionable. El temps va demostrar que els diners no van ser mai el motor principal, sinó la convicció absoluta en un destí. Hauríem estat nosaltres capaços d’arrossegar i desplaçar la nostra família d’aquella manera, suportant el judici lapidari del veïnat i del país sencer?
A aquest desafiament històric s’hi suma la complexitat dels temps que corren. Avui, amb el tribunal permanent i despietat de les xarxes socials, s’ha tornat gairebé impossible no caure en la resposta fàcil, en l’enfadat instantani o en la pèrdua dolorosa de maneres davant de l’agressió gratuïta. I malgrat tot, fins i tot això ho porta bé; un equilibri que segurament sosté gràcies a la seva esposa, als seus fills i a si mateix, perquè és evidentment ell qui posa el límit intern i preserva el seny davant d’una exigència planetària on tothom opina i sentencia des de l’anonimat. La majoria de nosaltres tot just pot amb les petites misèries de la rutina, amb les factures a final de mes o amb el fastigueig d’un mal dia a la feina, com per carregar amb la creu de ser el far moral i esportiu d’un món que no et dona treva.
Potser el veritable desafiament no és intentar calçar-se la seva esquerra màgica ni regatejar rivals a la gespa europea, sinó rescatar aquesta porció de la seva humanitat per aplicar-la a les nostres trinxeres quotidianes. Ser una mica en Messi en l’àmbit que ens toca transitar implica suportar la tempesta sense ximpleries ni falòrnies, acceptant les crítiques injustes a la feina o a l’esport sense la necessitat imperiosa de sortir a retornar cada cop amb supèrbia, deixant que l’esforç parli per nosaltres. Significa cuidar el metre quadrat familiar mantenint els afectes intactes, els codis de barri i la lleialtat cap als de sempre, fins i tot quan l’èxit i els llorers intenten ennuvolar la perspectiva. És també reivindicar el valor de l’error, entenent que la resiliència no neix de no caure mai, sinó d’aixecar-se una vegada i una altra després de perdre finals, de patir lesions o que el món sembli confabular-se en contra. En definitiva, és exercir la humilitat com a bandera, demostrant que es pot ser el número u absolut sense perdre la capacitat de mirar als ulls, amb respecte, a l’interlocutor més humil.
Al final del dia, el seu llegat no es mesura únicament en l’estanteria replena de trofeus, sinó en aquesta incòmoda i bonica pregunta que ens deixa: davant de les mateixes encreuades de la vida, quina predisposició tindríem per jugar-nos-ho tot sencers pels nostres somnis i pels nostres?
Gràcies, Messi, per regalar-nos el privilegi inigualable de poder gaudir de veure’t jugar amb la samarreta de la selecció.
