És la necessitat de ser el centre d’atenció constantment perquè la persona basa el seu benestar en l’opinió aliena. Ha de percebre que els altres li estan agraïts per la seva labor. Per consegüent, moltes vegades menteix o distorsiona la realitat; afegint o ometent informació perquè sigui més creïble i, malauradament, aquesta manera de comportar-se acaba instaurant-se en el seu repertori conductual. Amb la qual cosa, troba normal no dir la veritat o, simplement, no dir-la per complet, i és que és incapaç d’estar enmig d’una situació que sobresurti i ell no estar protagonitzant-la i, en part, és perquè es creu superior a la rasta donat que té un ego desmesurat.
Ho calibra esbiaixadament, únicament té en compte la informació que li beneficia (estudis, posició jeràrquica, professió, experiència, situació financera, etc.) deixant l’altra fora de l’equació i, conseqüentment, està convençut que amb els seus coneixements o la seva saviesa pot resoldre la situació en qüestió, així com que la seva simple presència ja és suficient per a aconseguir-ho. És a dir, té deliris de grandesa perquè viu en una realitat paral·lela: un lloc on és el rei i posseïdor de la veritat absoluta, però per desgràcia, aquest comportament reflecteix una baixa autoestima i també algú amb moltes pors. Amb la qual cosa, encara que mostri una personalitat dominant i segura de si mateixa, realment és exactament el contrari. Algú insegur. I el fet de cridar l’atenció l’hi genera seguretat i confiança en si mateix, llavors s’escuda en la seva mentida per a interactuar socialment perquè no coneix una altra manera de fer-se respectar, ja que se sent inferior a la resta del grup.
Així que, pensa que fent-se veure, la resta de la societat pensarem que és un valor afegit per a nosaltres i que realment val el que mostra. Per tant, sabent això, quan ens trobem amb algú així cal estar preparats mentalment perquè segurament farà seves les nostres idees i propostes. Així mateix, cal tenir en compte que tot el que no li interessa ho infravalora i paral·lelament, intenta fer-nos sentir malament per les nostres opinions perquè només ell té la raó o, també, pot ser perquè se sent amenaçat i ens vol apartar de l’escenari. En la seva ment no hi ha la possibilitat de compartir l’èxit, la fama o els assoliments. Per a ell, tot és blanc o negre: o és el millor, o és el pitjor. Així que, resumint la història, la persona que es comporta d’aquesta manera té una mancança enorme d’amor propi i la necessitat de compensar-lo el condiciona a actuar així.
