El debat sobre el creixement sostenible d’Andorra acostuma a girar al voltant de qüestions com l’aigua, l’habitatge, la mobilitat o la capacitat de les infraestructures, però les advertències dels professionals de l’arqueologia obliguen a ampliar aquesta mirada. El patrimoni també forma part del territori que es transforma i, a diferència d’altres recursos, allò que es destrueix sense haver estat documentat adequadament és irrecuperable. Per això, la qüestió no passa per contraposar construcció i conservació, sinó per incorporar l’arqueologia abans que els projectes estiguin pràcticament decidits. Quan apareixen restes amb les obres en marxa, els terminis fixats i els compromisos econòmics adquirits, el marge per actuar es redueix i la prevenció deixa pas a la urgència. Si Andorra vol realment defensar un model de creixement realment sostenible, necessita una política arqueològica més planificada, àgil i transparent, capaç d’acompanyar la transformació del país sense permetre que aquesta esborri una part del seu patrimoni.
