Coincidint amb el Dia Mundial de l’Arqueologia, professionals del sector consultats per aquesta casa reclamen que l’arqueologia tingui més pes des de les fases inicials dels projectes urbanístics, especialment davant el ritme de transformació dels fons de vall. «No podem afirmar que coneguem tot el patrimoni que s’està afectant, precisament perquè bona part del registre arqueològic és invisible fins que intervenim sobre el subsòl. Per tant, el risc de perdre informació existeix», ha explicat l’arqueòleg i membre de l’Associació Professional d’Arqueòlegs d’Andorra, Gerard Remolins, qui també ha assenyalat que la pressió en dites zones «és evident».
En aquest sentit, Remolins considera que «l’arqueologia hauria d’entrar abans en molts projectes» i defensa que el seguiment durant les obres, tot i ser necessari, no pot esdevenir el principal mecanisme de prevenció. «Quan les màquines ja treballen, el calendari està tancat i existeixen compromisos econòmics, el marge de decisió disminueix enormement», ha apuntat, motiu pel qual planteja poder valorar el potencial arqueològic en les fases inicials, abans que apareguin eventuals restes en plena execució dels treballs pertinents.
Una visió compartida per la també arqueòloga i membre de la mateixa associació, Paqui Carriazo, qui considera que «la incorporació de l’arqueologia en fases inicials dels projectes és essencial». Així, i segons ha exposat en declaracions també a aquest mitjà, els mecanismes actuals constitueixen «una base de protecció», però podrien ser més efectius amb «una planificació arqueològica preventiva i una coordinació més estreta amb els projectes urbanístics». «L’increment de les intervencions fa necessari reforçar la planificació i la capacitat de resposta per evitar pèrdues d’informació arqueològica», ha afegit.
«La sostenibilitat no implica únicament gestionar els recursos naturals i l’urbanisme, sinó també preservar els elements culturals que expliquen l’evolució històrica» – Paqui Carriazo
Consultats, però, per allò què ha de succeir quan apareixen restes en el transcurs d’una obra, Carriazo ha defensat que «la preservació in situ hauria de ser prioritària quan sigui viable» i que, si no és possible, s’ha de garantir una documentació arqueològica rigorosa abans de continuar els treballs. Remolins, en una línia semblant, ha posat l’accent en els condicionats que poden aparèixer: «Quan hi ha contractes, terminis i maquinària esperant, la pressió és real i el marge per prendre decisions es redueix». Un debat que també s’emmarca en els debats al voltant del creixement sostenible, ja que «la sostenibilitat no implica únicament gestionar els recursos naturals i l’urbanisme, sinó també preservar els elements culturals que expliquen l’evolució històrica», diu Carriazo.
«El patrimoni arqueològic hauria de ser una dada d’entrada de la planificació territorial, no una incidència que descobrim quan un projecte ja està definit», ha afegit Remolins, qui també sosté que el debat no s’ha de limitar a qüestions com l’aigua, l’energia, la mobilitat, l’habitatge, el paisatge o les infraestructures: «La sostenibilitat no consisteix només a preguntar-nos quant podem créixer. També implica preguntar-nos quin país volem continuar essent i què no estem disposats a perdre mentre creixem». En aquest sentit, Carriazo ha etzibat que «el patrimoni arqueològic hauria de tenir un paper més central en el nostre territori».
«El patrimoni arqueològic hauria de ser una dada d’entrada de la planificació territorial, no una incidència que descobrim quan un projecte ja està definit» – Gerard Remolins
Més enllà de la incidència de l’urbanisme, els dos professionals també identifiquen mancances en la situació actual de l’arqueologia andorrana. I és que, mentre Carriazo ha assenyalat que el sector continua sent «relativament petit i condicionat pels recursos disponibles i per la necessitat de garantir continuïtat als projectes», Remolins troba a faltar «una política arqueològica prou definida i comprensible des de fora de l’Administració». Així, l’arqueòleg, entre altres qüestions, reclama una estratègia pública que permeti conèixer les prioritats, els projectes impulsats, els treballs pendents i la direcció que es vol seguir: «Sense aquesta rendició de comptes és difícil, fins i tot per als professionals del sector, saber quina és la direcció de la política arqueològica del país».
En aquesta línia, Remolins també ha mencionat que «les respostes [per part de l’Administració] a sol·licituds, consultes, autoritzacions o qüestions tècniques poden trigar excessivament» i que «en més d’una ocasió hem acabat havent de recórrer a reunions amb la mateixa ministra [Bonell] per obtenir una resposta o desencallar qüestions que haurien de poder resoldre’s pels canals tècnics ordinaris». A més, a tot això cal afegir la capacitat per atraure i retenir professionals i investigadors: «Tinc la sensació que Andorra ha perdut part de la seva capacitat d’atracció de talent arqueològic i investigador», ha expressat l’arqueòleg, tot afegint que «el cost de l’habitatge i de la vida fa cada vegada més difícil instal·lar-se i desenvolupar una carrera a Andorra».
«Tinc la sensació que Andorra ha perdut part de la seva capacitat d’atracció de talent […] El cost de l’habitatge i de la vida fa cada vegada més difícil instal·lar-se» – Gerard Remolins
Amb tot, els dos arquèolegs sí que coincideixen en destacar el potencial que encara conserva el territori. Així, i entre les prioritats de cara a pròxims anys, Carriazo aposta per «reforçar la recerca i els recursos, garantir una arqueologia preventiva efectiva, millorar la conservació dels jaciments i apropar el patrimoni a la ciutadania», mentre que Remolins ho resumeix en la necessitat de «passar d’una arqueologia reactiva a una arqueologia planificada i preventiva», considerant que Andorra disposa de les eines per fer-ho: «Tècnicament i professionalment, sí. Institucionalment, crec que encara no prou. Tenim coneixement, professionals i eines. El que falta és un model de gestió i planificació que estigui a la mateixa altura».
