(Les dues imatges són del pas de Rafah, i van ser fetes per un dels coordinadors de Hope Palestina a Gaza)
L’expressió ‘ciutat humanitària’ evoca un espai segur, de pau, concebut per protegir i garantir als seus habitants una mínima esperança de futur. Un indret on l’aliment, l’habitatge i l’assistència mèdica estiguin garantits. A Gaza, però, aquests dos mots defineixen una realitat molt diferent: la concentració de centenars de milers de persones en una zona totalment devastada, amuntegats i sense llibertat de moviment.
El juliol de 2025, el ministre de defensa israelià, va anunciar un pla per concentrar inicialment unes 600.000 persones i, més endavant, tota la població de la Franja de Gaza, a les ruïnes del que fou la ciutat de Rafah. Els palestins hi entrarien després d’un procés de filtratge i no podrien abandonar la zona. Un dels objectius del pla, segons el govern palestí, era el de “fomentar l’emigració” de la població de Gaza.
Davant d’aquell anunci, un grup de juristes, professors i especialistes israelians en dret internacional i dret dels conflictes armats, va advertir en una carta dirigida al ministre de defensa que l’execució del projecte podria constituir una ordre manifestament il·legal i donar lloc a crims de guerra, crims contra la humanitat i, en determinades circumstàncies, constituir un delicte de genocidi.
Des d’aleshores, el pla ha canviat de forma, de llenguatge i d’estructura administrativa. Però l’objectiu és clar, la creació d’un camp de detenció massiu orientat a la neteja ètnica i a l’expulsió de la població.
Una treva que no ha portat la pau
El 10 d’octubre de 2025 va entrar en vigor un acord d’alto el foc que, sobre el paper, havia de marcar l’inici d’una nova etapa, després de dos anys d’un conflicte devastador. Per primera vegada en molts mesos, l’entrada d’ajuda humanitària va augmentar, i es van poder reprendre parcialment algunes activitats sanitàries i humanitàries.
Milers de famílies van començar a abandonar els camps de desplaçats amb l’esperança de retrobar les seves llars.
Però aquella esperança va durar poc.
L’alto el foc no va ser ni ha estat mai real, ni ha significat la fi efectiva de la violència.
Al contrari, els bombardejos, els trets i els atacs en diferents punts de Gaza han continuat.
Segons les dades del Ministeri de Salut de Gaza, a mitjan mes de febrer de 2026 més de 600 palestins havien mort en mans de l’exèrcit israelià des de l’entrada en vigor de l’alto el foc. A principis d’agost de 2026, aquesta xifra havia augmentat fins arribat a més de 1.200 morts des de la treva. En total més de 73.000 morts des de l’inici de la guerra.
La treva repetidament vulnerada, sense protecció efectiva de la població civil i sense una reconstrucció de les condicions de vida, no ha portat la pau sinó que ha acabat convertint-se en la continuació del mateix conflicte.
La Línia Groga: una frontera dins de Gaza
Amb els acords de pau de finals del 2025 es va establir una línia de demarcació militar coneguda com a Línia Groga, que deixava sota el control de les forces militars israelianes un 54% del territori de la Franja, amb l’obligació d’aquestes de mantenir-se darrere la línia.
Novament, l’exèrcit israelià va vulnerar aquest acord, fent avançar aquesta línia, la qual cosa ha comportat moviments de tropes, murs de terra, trinxeres, demolicions, evacuacions i nous desplaçaments de civils, ampliant de facto el control israelià fins al 70% del territori de la Franja.
Gaza es troba dividida entre zones directament controlades per l’exèrcit israelià i una franja cada vegada més estreta on s’amuntega la major part de la població. La geografia de l’alto el foc s’ha convertit en un nou mecanisme per infondre temor i domini.
De ‘ciutat humanitària’ a ‘zona pilot’
El projecte original de concentració a Rafah ha estat reformulat sota una nova estructura política i administrativa impulsada pels Estats Units, però sota el mateix objectiu primigeni d’expulsar i confinar a la població palestina.
La denominada Junta de la Pau, creada per supervisar la transició i la reconstrucció de Gaza, autoritzada pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides, què en va reconèixer l’operativitat temporal i va autoritzar el desplegament d’una Força Internacional d’Estabilització, ha estat àmpliament criticada.
La Junta concentra unes competències extraordinàriament àmplies en mans d’un òrgan creat i impulsat pels Estats Units, amb una participació molt limitada de representants palestins en la presa de decisions. Impera la pregunta que molts observadors s’ha plantejat: fins a quin punt un model d’aquestes característiques pot considerar-se compatible amb el dret del poble palestí a decidir lliurement el seu futur?
El dret d’autodeterminació dels pobles constitueix un dels principis fonamentals del dret internacional contemporani. Aquest principi implica que cap poble no pot veure substituïda indefinidament la seva voluntat política per un actor extern, encara que s’invoquin finalitats humanitàries o de seguretat.
El juliol de 2026, la Junta va anunciar que preparava una “zona humanitària pilot” que hauria de disposar de més serveis i ajuda humanitària que la resta de Gaza. L’accés seria formalment voluntari, però les persones serien sotmeses a un procés de verificació de seguretat i la gestió correspondria al Comitè Nacional per a l’Administració de Gaza, integrat per tecnòcrates palestins, amb el suport d’una nova policia i d’una Força Internacional d’Estabilització.
El projecte reprodueix, amb un llenguatge més institucional, els elements més alarmants de la proposta de 2025: concentració de població, filtratge previ, control exterior i separació física de la resta del territori.
Resulta inevitable preguntar-se quin fonament pot tenir la voluntarietat quan les alternatives són viure entre les runes, sense aigua, sense hospitals, sense aliments suficients i sota el risc constant dels bombardejos.
Una decisió adoptada dins d’un entorn coercitiu no pot ser considerada com a lliure. Quan una persona es veu forçada a abandonar casa seva perquè aquesta ha estat destruïda, no té accés a aliments ni a aigua i pateix per la seva integritat física, la seva elecció no es pot considerar lliure ni pot equiparar-se a una decisió adoptada en condicions normals.
Una crisi humanitària sense refugi possible
A la primavera de 2026, aproximadament 1,7 milions de persones, és a dir, més de 354.000 famílies, continuaven vivint en uns 1.600 assentaments de desplaçats, espais improvisats, massificats, exposats a inundacions, incendis, plagues i manca de sanejament.
La situació alimentària també continua sent crítica. Després de l’alto el foc, l’assistència humanitària va permetre reduir temporalment les condicions de fam més extremes. Malgrat això, al voltant d’1,6 milions de persones continuen patint inseguretat alimentària aguda, incloses centenars de milers en situació d’emergència o catàstrofe. Les Nacions Unides continuen denunciant que el bloqueig i les traves a la distribució d’ajuda mantenen un 67% de la població en situació d’inseguretat alimentària aguda.
Però la destrucció de Gaza no és només física, és sanitària, social, educativa i econòmica, és estructural en tots i cadascun dels aspectes en què una societat pot considerar-se com a tal. El febrer de 2026 l’ONU estimava que el territori havia perdut 77 anys de progrés en desenvolupament humà i estima que seran necessaris 71.400 milions de dòlars durant la pròxima dècada per fer possible la recuperació i la reconstrucció del territori.
En aquestes condicions, una zona amb aigua, aliments i serveis pot semblar una oportunitat. Però l’ajuda humanitària no hauria de funcionar com a incentiu per abandonar una llar, acceptar un filtratge o traslladar-se a una zona sota control militar. Els aliments, l’aigua i l’assistència mèdica són drets humans, no instruments de control territorial.
Rafah, una porta gairebé tancada
El pas fronterer de Rafah amb Egipte va reobrir el 2 de febrer de 2026, però es va limitar a un nombre controlat de persones i va quedar temporalment interromput durant el mes de març per qüestions de seguretat. El juny de 2026, poc més de 7.000 persones havien pogut travessar el pas en ambdues direccions des de la seva reobertura, incloses unes 1.200 persones que requerien tractament mèdic.
La xifra és mínima davant una població de més de dos milions d’habitants i unes necessitats mèdiques i humanitàries enormes.
Rafah és una sortida només per a uns pocs privilegiats, però, per a la immensa majoria, Gaza continua sent un territori assetjat, fragmentat, una espècie de presó cada cop més estreta i sense possibilitat d’escapatòria.
Una pau digna d’aquest nom
La pau reclama fets: el cessament efectiu dels atacs, la retirada militar, l’accés humanitari sense restriccions, el retorn segur dels desplaçats, la reconstrucció dels habitatges i la participació dels palestins en el govern del seu territori.
Però, sobretot, exigeix desfer-se de la idea que la seguretat d’un poble depèn de la detenció massiva, la neteja ètnica i l’expulsió d’un altre.
Gaza no necessita una ciutat on concentrar la seva població. Necessita que la seva població pugui viure lliurement a les seves ciutats, tornar a casa, reconstruir les seves vides i decidir lliurement el seu futur.
