Vivim en una època que ens ha ensenyat que liderar és resistir. Que una bona líder és qui arriba a tot, resol tots els problemes, sosté els altres i continua avançant encara que el cos i la ment li demanin una pausa.
Sense adonar-nos-en, hem acabat confonent la fortalesa amb la capacitat de suportar.
Però, què passa quan el preu de resistir és deixar d’escoltar-nos?
En els darrers anys he tingut el privilegi d’acompanyar moltes persones en els seus processos de canvi. I, curiosament, molt poques necessiten aprendre a treballar més o a esforçar-se més. El que realment necessiten és recuperar la seva brúixola interior.
Aquella veu que ens ajuda a distingir entre el que és urgent i el que és important. Entre el soroll exterior i el que, de veritat, ens està demanant la vida.
Perquè arriba un moment en què no ens falten respostes. El que ens falta és temps per escoltar-nos.
I fer-nos una pregunta tan senzilla com profunda:
Com estic, de debò?
Potser el lideratge que necessitem avui no consisteix a fer més, sinó a relacionar-nos d’una altra manera amb nosaltres mateixos.
Escoltar abans d’actuar.
Descansar abans d’arribar a l’esgotament.
Posar límits abans d’acumular ressentiment.
Escollir conscientment on volem posar la nostra energia.
Quan recuperem aquesta brúixola interior, també canvia la manera com liderem els altres. Deixem de liderar des de l’exigència per començar a liderar des de la coherència. I això té un impacte enorme. Perquè les persones no només escolten el que diem; sobretot observen com vivim.
Quan estem connectats amb aquesta brúixola interior deixem de reaccionar automàticament davant de cada urgència. Comencem a decidir amb més serenor, a dir “no” quan cal i a dedicar temps al que realment és important. No perquè tinguem menys responsabilitats, sinó perquè deixem que siguin els nostres valors, i no el soroll exterior, els qui marquin el nostre camí.
Hi ha una creença molt estesa que diu que, si afluixem, tot s’aturarà.
Però moltes vegades passa just el contrari.
Quan deixem de viure en l’autoexigència constant, recuperem claredat. Prenem millors decisions. Tornem a connectar amb la creativitat. Descobrim que descansar no és deixar de ser productius. És crear les condicions perquè el que fem tingui més sentit.
I, sovint, és el cos qui ens ho recorda primer.
Quan apareix el cansament persistent, la manca d’energia o aquella sensació que tot pesa massa, tendim a pensar que el cos ens falla.
Potser no.
Potser ens està avisant que fa massa temps que vivim allunyats de la nostra brúixola interior.
Que el soroll exterior ha acabat parlant més fort que la nostra pròpia veu.
Per això posar límits no és un acte d’egoisme. És un acte de responsabilitat. Perquè només quan ens cuidem podem cuidar de veritat els altres. Només quan ens escoltem podem prendre decisions coherents. I només quan liderem la nostra vida des d’aquest lloc podem liderar projectes, equips o organitzacions de manera sostenible.
L’estiu és una bona oportunitat per baixar el ritme.
No només per descansar.
També per recuperar la nostra brúixola interior.
Potser no podem aturar el món, però sí decidir des d’on volem viure’l. Hi ha decisions que només canvien una agenda i n’hi ha d’altres que poden canviar una vida. Recuperar la nostra brúixola interior és una d’elles.
No et preguntis només què vols construir.
Pregunta’t també quin ritme de vida vols per a la persona que ho construirà.
Perquè el projecte i la persona que el lidera no són dues realitats separades.
Potser el lideratge més valent no consisteix a resistir més.
Potser consisteix a no perdre mai el nord.
Perquè, al capdavall, el veritable èxit no és arribar més lluny a qualsevol preu.
És poder arribar-hi sense perdre’ns pel camí.
