Hi ha dies que miro Andorra i em costa reconèixer-la. No perquè hagin canviat les muntanyes, ni perquè els carrers siguin diferents. El que ha canviat és una altra cosa, més profunda: la sensació que el país ha deixat de saber qui és.
Sempre havia pensat que la grandesa d’Andorra consistia a saber preservar un equilibri gairebé impossible. Érem un país petit, però amb personalitat. Sabíem adaptar-nos al món sense deixar de ser nosaltres mateixos. Avui, en canvi, tinc la impressió que aquest equilibri s’està trencant pels dos costats alhora.
D’una banda, una part de l’esquerra afirma estar disposada a assumir la desaparició del Coprincipat si aquest és el preu per legalitzar l’avortament. Respecto que hi hagi opinions diferents sobre aquesta qüestió, però em costa entendre que una institució que ha garantit l’estabilitat política, la independència i la singularitat d’Andorra durant més de set segles pugui considerar-se un element sacrificable. El Coprincipat no és només una fórmula jurídica; és una part essencial del que som. Pensar que es pot posar en risc amb tanta lleugeresa em sembla una irresponsabilitat històrica.
Però, a l’altra banda, tampoc hi trobo el refugi que esperava. Una part important de la dreta ha decidit abraçar sense reserves l’Acord d’Associació amb la Unió Europea. Ho presenta com l’únic camí possible, com si qualsevol alternativa fos una mostra d’aïllament o de por. Jo no ho veig així. Em preocupa que, en nom de la integració, acabem cedint competències, capacitat de decisió i espais de sobirania que un país petit hauria de protegir amb més convicció que ningú.
Potser el més trist no és que existeixin aquestes dues posicions. En una democràcia és normal que hi hagi visions diferents. El que em dol és que cadascuna sembli disposada a renunciar a una part fonamental del país per assolir el seu objectiu polític. Uns accepten posar en risc una institució que defineix l’Estat; els altres semblen disposats a diluir progressivament la seva autonomia política. Uns miren cap a dins sense valorar prou la història. Els altres miren cap a fora sense preguntar-se què quedarà d’Andorra d’aquí a unes dècades.
I aleshores em pregunto: qui defensa Andorra sencera? Qui defensa alhora les nostres institucions, la nostra sobirania, la nostra identitat i la necessitat de continuar avançant sense renunciar al que ens ha fet únics?
Potser la resposta encara no existeix. O potser està començant a néixer. Perquè quan els grans espais polítics abandonen una part important dels seus principis, inevitablement deixen un buit. I els buits, en política, mai no duren gaire. Sempre acaben sent ocupats per noves idees, nous projectes o noves generacions que entenen que hi ha una altra manera de fer les coses.
No sé quin serà el futur del nostre país. Però sí que sé una cosa: Andorra mereix molt més que haver d’escollir entre perdre una part de la seva identitat institucional o perdre una part de la seva capacitat de decidir el seu propi futur. Mereix una política que no plantegi falsos dilemes, que no obligui a renunciar a allò que ens defineix.
Potser encara hi som a temps. Potser aquesta sensació de pèrdua és també el primer pas per recuperar el rumb. Els països, igual que les persones, només poden retrobar-se quan primer reconeixen que s’han allunyat del camí.
I jo continuo creient que Andorra encara pot tornar a trobar el seu.
