És curiós com hi ha gent que no sap viure per si mateixa, que necessita l’aprovació d’algú més, d’algú que la vagi guiant. Què fer i què no fer i, sobretot, que li doni sentit a la seva vida perquè sembla que va perduda quan la veritat és que ningú coneix el significat de la vida. Només sabem que tenim un organisme i que gràcies tant al cor com al cervell podem veure, escoltar i sentir, és a dir, ens permet interactuar socialment i, per tant, tenim l’opció de triar on anar i això es tradueix en la supervivència. Doncs, clarament, la nostra funció és allunyar-nos de la mort i cadascú ho fa a la seva manera, vivint en el malestar o, per contra, en el benestar; maleint la seva vida o gaudint-la. Així mateix, és un fet que naixem i passat un temps morim, només que uns abans que uns altres, però ningú viu eternament atès que el nostre organisme té data de caducitat.
Cada segon que passa envellim i això comporta moltes vegades emmalaltir perquè estem més febles, però, així i tot, hi ha qui creu que una vegada morts la cosa no acaba aquí i a aleshores, moltes vegades comença la necessitat de creure en algun ésser superior. En algú que ens asseguri que després de la mort hi ha vida i que el nostre pas per la terra té un sentit en concret, i en aquest incís és on les religions han trobat el nostre taló d’Aquil·les, el nostre punt feble. Ens asseguren que si no fem el bé mentre estem vius, ho pagarem amb el dolor en la següent vida i a partir d’aquí, uns parlen de la reencarnació i uns altres de viure en el cel o en l’infern.
La qüestió és que utilitzen el control emocional per a aconseguir-lo i el resultat és que el món està ple de fidels, de seguidors d’alguna religió i, per això mateix, hi ha qui ha vist negoci aquí i s’està fent milionari. Està jugant amb les creences de cadascun i ho està fent tan bé que els seus seguidors són capaços de donar totes les seves pertinences a la causa. Però la part més interessant és veure com aquests fidels titllen d’inconscients als quals no comparteixen la seva visió de la vida i, en moltes ocasions, volen convertir-los a la seva religió. Així és que, en comptes de deixar viure als altres tranquil·lament, volen imposar-los les seves creences i, curiosament, aquest mode de comportar-se mai succeeix a la inversa.
La persona no-creient mai intenta convèncer els altres que deixin de costat les seves creences o abandonin les seves religions. Aquesta gent predica amb l’exemple i sí que deixa viure als altres sense jutjar-los, sense dir-los en el que han de creure per a ser feliços perquè, en part, ser creient no té res a veure amb la felicitat. És més aviat, creure en alguna cosa per a deixar de tenir-li por a la mort, i consegüentment, molta gent es torna creient quan emmalalteix greument i li murmura a algun ésser superior creient que està escoltant-lo. És com si pensant en veu alta la situació anés a millorar de cop i volta.
